Crema catalana

De can Sotera a Sant Roc

2009-07-20T16:39:00.001+02:00

2009-07-12T12:00:00.008+02:00

L'avi quim diu
Avui llegint un dels articles que el meu noi publica a la revista virtual “El Matí” en una de les frases que diu, sense saber ben be perquè m’he entristit de cop. M’he posat a pensar en la pèrdua tan gran que hi ha hagut en la qualitat de les lletres de les cançons que es canten avui i les que cantàvem en la meva jovenesa, ara fa setanta anys quan jo en tenia tretze
Aleshores eren els millors poetes els qui feien les lletres. Mireu: Per tu ploro: Joan Maragall. Cançó de traginer: Josep Maria de Sagarra. La sardana les fulles seques: Àngel Guimerà. La Fadrina va a la font: Apel·les Mestres. Romanç de Santa Llúcia: Josep Maria de Sagarra. Quina meravella!
I encara per els més petits les obres de la Narcisa Freixas, pedagoga admirable, musicant, entre moltes altres, aquella poesia de Nogueras Oller. “Els petits estudiants” que jo encara recordo:
A. E. I. cap a aprendre de llegir...
Quina pena ara escoltar el que s’escolta.

Papers grocs mullats

2009-07-12T12:00:00.005+02:00

L'avi Quim diu:

Continuant amb el tema dels papers grocs que l’Amo PSOE havia ordenat al PSC Montilla-Hereu que donessin al públic per onejar al pas del Tour per lluitar contra la crosta catalana sangonosa i purulenta que envaeix el territori (ara en diuen així) i lamentant de nou la poca resistència que d’independentisme català hi va oposar ho comparo amb l’entusiasme que la Catalunya ocupada per França demostra en els seus propis esdeveniments esportius. Vegeu quin flamejar dels nostres colors es veu en els triomfs del USAP de Perpinyà. Això reconforta

Fracàs a la volta a França

2009-07-11T11:21:00.002+02:00

Interrompeixo momentaniament el meu afer amb els toros per fer una protesta urgent.
Fracàs a la volta a França.
Qui va ser l'imbècil que es va inventar la pasterada dels papers grocs per onejar-los mentre passaven els corredors "que així representaria un mar groc (suposo el Mediterrani) que aniria seguint a tot el llarg del camí" com molt encertadament vaig sentir dir a un dels locutors de la Tele.
Suposo que és un pacte entre la Generalitat Montilla i l'Ajuntament Hereu per evitar allò que és el que tenia de passar: el massiu us de banderes catalanes estelades o no tal com es fa o es feia quan passava el Tour pels Pirineus catalans, ocupats per Franca, propers a Catalunya.
Em preocupa que tinguin èxits aquestes practiques perquè demostren la fredor de l'independentisme català. Abans en qualsevol ocasió esportiva singular veies banderes catalanes i ara has d'esperar una manifestació reivindicativa de les les CC.OO, per veure onejar banderes catalanes. Aquests si que les fan servir i encara que les embrutin amb lletres negres, mira...s'agraeixen

Encara amb els toros

2009-07-09T13:00:00.001+02:00

Encara amb els toros.
He de confessar que no tinc res contra les corridas de toros però, si que em cabreja la quantitat de calers nostres que s’envien per alimentar aquesta feina. Tot està subvencionat de forma que els criadors i ramaders d’aquests animals que segurament deu considerar-se espècie en extinció ho tenen tot pagat perquè el negoci surti bé. I els que son beneficiaris son els de sempre: els senoritos que des les mansions de les urbanitzacions més luxoses de Madrid van cobrin així les seves necessitats primàries
El toro en si mateix no em fa llàstima. Ha passat cinc o sis anys de la seva vida en el millor dels cels. Ha estat ben apeixat, ben alimentat passejant tranquil·lament per prats nets i polits que certament podrien usar-se per alguna altre però que d’aquesta manera contribueixen a mantenir el paisatge de l’Espanya eterna que es desitja o sigui: Un desert amb herba alta, alguna alzina i la silueta d’un toro. Clar que a partir d’aquí la vida li canviarà però que compari la seva existència amb la d’altres germans seus que estan destinats a fer carn blanca per blancs malalts i viuen des el seu naixement tancats en uns contenidors de fusta que van augmentant de mida a mesura que creixen sense que puguin fer cap moviment alimentats únicament en les quantitats que els permeti sobreviure
Continuarà

Continuació al meu escrit d'ahir

2009-07-08T17:39:00.005+02:00

Per aclarir una mica el que deia ahir copio uns fragments dels articles del diari

Article d'en Forn.

Si mirem la llista del personal que es va desplaçar des l'Espanya Gran fins a la plaça de toros de Barcelona es veu un capital humà de primera magitud dintre de la gente guapa que tantes vegades trobem a l'Hola i a la tele-brossa

Article de l'Empar Moliner
Entenc a la Rosa Diez

Es refereix que com que : "Los catalanes al hablar ladran" com tothom sap. Qué hi ha més fàcil que imitar a un gos?

1ª col·laboració encara que petita

2009-07-07T17:49:00.004+02:00

Avui poca col·laboració
Reccomano la lectura de l'Avui:
L'article d'en IU fORN que jo subtitolaria: LOS TERCIOS DE FLANDES A LA RECONQUISTA DE CATALÑA O LA DERECHA ESPAÑOLA AFILA SUS ESPADAS
A la mateixa pàgina l'article de la Moliner destacant les paraules de l'altre tercio, aquest per l'esquerra.
A les pàgines centrals l'entrevista a Magí Torner sobre el seu llibre De l'Espanya Gran a l'anti-Espanya.
Per cert Pere Torra si llegeixes això compra'm el llibre

El bloc ha de reanimar-se

2009-07-07T17:46:00.001+02:00

Francesc Fontdevila, "Panxo" i la pomada que ho curava tot

2009-05-03T00:05:00.001+02:00

Titllat d´ensarronador i farsant, vilipendiat per xarlatà i engalipador, censurat per impostor i entabanador, difamat com el patètic xitxarel•lo que va senzillament estafar a tothom, en Francesc Fontdevila, en Panxo, és el meu heroi.

Som a l’any 1902 i des de l’estació de França a Barcelona surt una rua molt especial: al davant, una cobla de músics; just a continuació, dos xais, amb els nervis de les cames pinçats, caminant endavant i endarrere i un parell de gallines amb el coll girat, fent que una miri a la dreta i l’altra a l’esquerra, agafades per un cordill que porta un jove amb la pell escaldada, blana i tèbia, descolorida; a continuació, un cavall blanc amb un home cepat al damunt, d’uns seixanta anys, la cara grossa, els ulls petits, un barret portat de Cuba, una panxa considerable i un lloro a l’espatlla que no deixa de repetir “lorito real, lorito real, por España y por Portugal”; i al darrere de tot, lligat a la sella del cavall, un porc.

El dia abans, s’havia avisat per tot Barcelona que el genial inventor de la pomada Panxo faria una cavalcada per la ciutat, des de l’estació de trens al carrer Canuda. Desenes de tafaners s’apropen als carrers per on han de passar. Enfilen el passeig del Port Vell i arriben a Colom, després torcen a la dreta i pugen per les Rambles. Cada vegada hi ha més i més gent. Com resistir-se a un espectacle semblant? Com no sucumbir a un invent que cura les ferides d’estris tallants, mossegades i esqueixaments, cremades, contusions, callositats, ungleres, panadissos, l’àntrax, grans de pus (“la pus maligna que se produce sin saber cómo”) o tumors ulcerosos? Com no emocionar-se escoltant el relat esfereidor d’aquell jove de pell tan blanquinosa que va salvar-se d’unes horribles cremades gràcies a la pomada? Com evitar comprar un pot de pomada Panxo després de veure com, un cop arribat a la porta de la botiga del carrer Canuda, lliguen el porc dels peus i el pugen a una tarima, cridant, xisclant, uns crits molt més horribles que els dels anyells quan els porten a l’escorxador, i de sobte aquell home del barret de Cuba agafa un ganivet mentre la cobla no deixa de tocar intentant fer callar el porc, i en Panxo li clava una ganivetada a la bèstia, que crida encara més fort, uns udols salvatges, i li talla un tros de cansalada de dos pams de llarg, la sang brolla i corra per l’espatlla de l’animal; com evitar comprar un pot de pomada, repeteixo, si amb el porc mig esquarterat la simple aplicació d’aquell producte “curalotodo” estès amb uns pinzells a l’espatlla de l’animal el calma i el tranquil•litza fins al punt de fer-lo callar, com si hagués estat un autèntic miracle?

No, senyors, descobrim-nos. Ja n’hi ha prou de quedar-nos amb la imatge trista i falsa que pinta Bertrana a la seva novel•la L’impenitent del gran Fontdevila (“entabanador de fires en un entorn rural endarrerit, poblat d’ignorància i supersticions”) . Reconeixem que ens trobem davant del primer home de negocis modern de Santa Coloma, un autèntic supermànager, un mestre del marketing i les relacions públiques. Sí, algú que avui se’l rifarien a les escoles de negocis de Lausana o de Londres.

El mite d’en Panxo va començar a forjar-se a Cuba, en la primera de les guerres que els espanyols van mantenir-hi, del 1868 al 1878 (encara durant un temps més seguiria sota el domini castellà però finalment, al contrari que nosaltres, se n’acabarien deslliurant). En Panxo va viure-hi uns anys, no se sap exactament quants. De fet, poca cosa coneixem d’aquest geni de les finances excepte que va néixer el 1837, que se’n va anar a Cuba, que l’any 1872 va establir-se a Santa Coloma, que es va casar, que va tornar a marxar, i que el 1877 ja havia retornat de nou, fent-se càrrec del bar que s’acabaria coneixent com Can Panxo, a la plaça, on crearia la seva particular arcàdia: hi va pintar unes figures femenines, inicialment nues, símbol de les principals civilitzacions, presidides per una pubilla catalana, que donaven aquell punt tan exòtic i irreal a aquell cafè.

Conscient que el valor d’una marca ho és tot als nostres dies, en Francesc Fontdevila va emprendre una carrera comercial brillant dirigida a glorificar un nom memorable: “pomada Panxo”.D’una pasta, la fórmula de la qual s’ha dit que podria ser composada “d’un baf marejant, de color amarronat, amb ingredients de pega negra, trementina, herbes del bosc i altres” s’inventà un producte que gràcies a unes tècniques de publicitat revolucionàries (logotip, músiques, poesies, performances) va fer famós arreu del país. Tot va anar adreçat a crear un imaginari particular a la seva potencial clientela. Els seus actes públics estaven pensats fins l’últim detall: les rues pel carrer, les bèsties, el triomf final apoteòsic!. Al jardí de casa seva, en mig de pollastres, xais i porcs, un orgue de maneta només tocava cançons composades per ell, mentre recitava poesies, que totes rimaven amb la lletra a.

L’any 1898 s’editava un opuscle, “Aplicación de la pomada Pancho y algún verso”, on advertia: “El pote que no lleve la marca registrada y mi firma, es falso”.Aquella pomada universal (fins i tot “para enfermedades secretas, dirigirse al autor”) és l’entrada de Santa Coloma al capitalisme. O sigui que no em vinguin amb l’excusa de què el porc a qui se li tallava la cansalada estava 24 hores abans del dia de la mutilació sense menjar i que la bèstia famolenca, quan en Panxo li clavava el ganivet, deixava de xisclar simplement perquè el seu ajudant li posava un plat de pinso al davant i s’hi abraonava. No té la Coca-Cola una fórmula secreta? Doncs això mateix, que el capitalisme no és una ONG.

La meva llengua (Apel.les Mestres)

2009-04-20T14:00:00.001+02:00

La meva llengua

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més hermosa
bressa amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida ponzella
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.

Apel.les Mestres

Bon Sant Jordi.

Hem millorat del tot: ara les Biblioteques ja no compren cap llibre d´A Contra vent

2009-04-13T20:02:00.000+02:00

Dels 17 llibres de Xammar, vam passar a 10 del Cabot i ara he sabut que les Biblioteques de Catalunya han decidit no comprar cap llibre del pobre Àngel Ferran, el meu estimat i pobre Àngel Ferran. Pobre Bellmunt, que es prepari.

Té gràcia la cosa: tu et dediques a exhumar morts, a intentar tornar a publicar autors que van morir a l’exili, dels que s’ha perdut qualsevol rastre i va el Departament de Cultura del teu país i en lloc de donar-te un cop de mà et dóna un cop de pala i cava una mica més la tomba. Pobre Ferran!, allà et quedes, a la tomba de Tolosa de Llenguadoc. I què volies, home!, no haver-te exiliat, caram!, que tot són problemes.

Un intenta recuperar alguns autors i alguns textos, hi deixa la pell i els estalvis, es posa a desenterrar i vénen les Biblioteques i cop de pala, apali, tornem a cavar la fosa i deixem reposar-hi allà, ben tranquils, tota aquesta colla d’escriptors desarrapats. I ara, a veure si encara els haurem de llegir. A sobre, eren liberals i catalanistes. Doncs què s´esperaven!.

Que no es fa política comprant llibres? Vinga, expliquin-li això a un altre! Tu pots decidir comprar llibres d’autors catalans o pots decidir comprar Juan Marsé. La vida és això, triar. I bé, no tenim sort, la proposta suïcida d´A Contra Vent no agrada a les institucions del país. No penso fer cap drama, només ho constato. Ara, algun dia escriurem les “Ganivetades editorials”, això sí, que ja començo a tenir material.

Salvador d´Horta, un Sant nacionalista

2009-03-30T00:17:00.002+02:00

“Sant Francesc va ser un home prim, petit i viu; fi com un fil i vibrant com la corda d’un instrument musical, i en els seus moviments, semblant a la fletxa de l’arc. Tota la seva vida va estar immers en problemes i escapades, llançant-se darrere els pobres, corrent nu als boscos (...). En el seu exterior, deuria semblar-se a l’esquelet fràgil i obscur d’una fulla de tardor ballant eternament davant del vent; però, en realitat, el vent era ell”.

Així va descriure el gran GK Chesterton a Sant Francesc. Així podem veure també nosaltres el gran Sant Salvador d’Horta, company d’orde del d´Assís. Els dos van predicar la pobresa com un valor, els dos van lliurar-se a l’apostolat d’una vida senzilla basada en els ideals dels Evangelis, els dos van xocar amb les autoritats polítiques i religioses de la seva època, els dos van viure gairebé els mateixos anys (Sant Francesc, 46; Sant Salvador, 47), els dos seguiren Jesucrist amb un cor benèvol i humil; els dos s’enfrontaren a l’immobilisme i la reacció, a l’anar fent “com sempre”; els dos aixecaren la bandera de la utopia de sentir-se germans de tot home, sense barreres, sense fronteres, sense prejudicis; els dos foren perseguits per la Inquisició i els alts jerarques de l´Església; els dos van fer de la seva vida un instrument de pau, d’esperança i de fe.

Davant del progressisme caducat i fals de tantes esquerres actuals buides, tristes i patèticament ecològiques sense sentit, Sant Francesc i Sant Salvador són dos autèntics revolucionaris que avui serien tancats a la presó pels Mossos d´Esquadra a la primera de canvi.

Salvador va néixer a Santa Coloma el 1520. D’una família pagesa de Brunyola que havent-se arruïnat va haver d’acollir-se a l’hospici, els seus pares el van enviar a Barcelona a fer d’aprenent de sabater. Però ell va decidir canviar les sabates pels missals i va decidir entrar a l’orde dels franciscans. El seu primer càrrec va ser d’assistent del germà cuiner i fra Salvador, ben dòcilment, encenia el foc, fregava els plats i netejava les olles.

Començà aleshores un peregrinatge de Salvador per tot Catalunya: Tortosa, Horta de Sant Joan, Reus, Barcelona. Per què? Simplement, perquè Salvador feia miracles.

D’ajudant de cuiner, va ascendir a porter d’un convent de Tortosa, on rebia cada dia desenes de desarrapats que hi acudien a demanar un tros de pa. Allà va començar tot. De seguida es va estendre la llegenda que un home bo, que vivia gairebé com una fulla de tardor, tornava la vista als cecs, i l’oïda als sords i podia fer caminar als coixos i invàlids. Salvador es convertia de la nit al dia en un personatge famós. I per tant, d’un perill enorme per una jerarquia eclesiàstica ben peixada i satisfeta, que no podia de cap manera permetre que un frare menor caputxí descontrolat propagués que la manera de seguir Jesús era abraçar els pobres. Els desterraments de Salvador va ser fugides cap endavant que els seus Bisbes i Cardenals, espantadíssims, van anar ordenant per tal d’evitar que aquell home propagués la revolució.

Aviat les desenes es van convertir en centenes. Alarmats, els Pares provincials van decidir allunyar-lo a una petita parròquia al nord de Tortosa, Horta de Sant Joan, on va arribar-hi amb 29 anys d’edat. Però l’efecte Salvador ja era imparable. S’explica que 2.000 persones van atansar-s’hi un dia preguntant per aquell home sant que feia tants miracles a Tortosa. L’èxit va ser gairebé complet: de tota la colla de coixos i cecs, només un paralític no va guarir-se (l’explicació era que no s’havia confessat al matí; va reconèixer-ho, va demanar perdó a Déu de tots els pecats, i va acabar curant-se també). Des d’aquell moment, corrues de gent anaven a Horta cada dia, on hi havia un overbooking per Setmana Santa i durant les festes de la Verge, amb moments puntes espectaculars quan en una festa de l’Assumpció es van comptar 6.000 peregrins.

Els anys anaven passant, i el convent de Nostra Senyora dels Àngels s’anava convertint en un dels llocs més habituals de peregrinatge, posant les bases del que molt després seria el lucratiu negoci del turisme religiós. Però Salvador seguia fent la seva vida senzilla, de caritat, d’amor per les petites coses. I pel país.

Un dia, van arribar-se a Horta una parella amb la seva filla sordmuda. Eren castellans. Van demanar per Salvador. No era un assumpte complicat per algú que ja portava centenars de miracles a les espatlles. Va posar les mans al cap de la noia, va fer un prec a Nostre Senyor i li va demanar que parlés. I la noia va parlar. Amb una veu dolcíssima, la noia parlava en català. Els seus pares, indignats, van queixar-se. La preferien muda a haver d’escoltar la seva filla parlant en català. Salvador, amb un catalanisme natural envejable, va limitar-se a explicar-los que si la noia parlava en català era perquè es trobava a Catalunya, però que tan bon punt arribessin a Espanya, parlaria en espanyol.

Pocs anys després, Salvador seria destinat a Reus i de nou a Barcelona, on seguiria arrasant amb els seus miracles, fins al punt que va ser exiliat a Sardenya, on, enmig de la veneració dels seus conciutadans, va morir el 18 de març de 1567. Encara avui el culte a San Salvatore hi és ben viu.

Admirable Sant Salvador! Patró dels catalanistes i de la Direcció General de Política Lingüística, el miracle de la parla d’aquella noia castellana és avui tot un símbol contra el botiflarisme i els bilingüistes. Contra els provincians i unionistes, Sant Salvador; contra tots aquells que neguen la unitat de la llengua, Sant Salvador; contra els colons que encara esgarrapen les engrunes competencials que ens han concedit als colonitzats, Sant Salvador. És urgent reivindicar Sant Salvador. Cal posar imatges de Sant Salvador per tot el país i propagar-ne el culte. A més Sant Salvador, més llibertat. Quina lliçó a tanta tonteria demencial sobre les llengües. Resem amb aquell frare humil i bo i diem amb ell, senzillament, naturalment: a Catalunya, en català. Amén.

RESSÒ (abril 2009)

Anem millorant: les Biblioteques van comprar 15 Xammars; ara compren 10 Cabots

2009-03-23T22:12:00.002+01:00

Aquesta és la qüestió.
Es fa o no es fa política comprant llibres per a les Biblioteques?
Es pot triar entre basòfia o Just Cabot. La vida és això, triar.
Bé, les Biblioteques catalanes han decidit comprar 10 exemplars de Cabots que, a 50% del preu de mercat i amb els costos de correus, em surt més car enviar-los que no enviar-los.
Em sembla senzillament intolerable i propi d´un país que ha perdut els referents.
I tot això passa en una Conselleria de Cultura dirigida per un Conseller d´ERC i que va fer una tesi doctoral sobre la revista d´Ací i d´Allà.
Una mica trist, francament.

Encara hi ha pàtria, estimats amics, encara hi ha pàtria

2009-03-08T20:00:00.002+01:00

Tornats de Brussel.les, afirmo: encara hi ha pàtria, estimats amics, encara hi ha pàtria.

Baltasar (Tasanet) Alsina. L´últim alcalde republicà i músic

2009-02-28T10:45:00.001+01:00

3 de febrer de 1939. El dia és fred, gris, de color de cendra. A primera hora s’han sentit uns trets que semblen venir de Farners. La ciutat espera, en silenci.

Un home s’ha aixecat al matí, d’hora. S’ha vestit, s’ha posat la corbata i ha practicat una mica amb el seu estimat fiscorn, que tant enyora. La música ho és tot per ell. Des dels 16 anys que toca en una Cobla o una altra. Viu de la música i en ella troba la pau que tant li ha mancat els últims mesos. Ha fet un petó a la seva filla Maria i li ha dit a la seva dona que no patís, que era el seu deure, que havia d’anar-hi. I ha sortit al carrer.

Travessa aquella ciutat deserta i no pot deixar de somriure quan recorda tota la gent que s’apilava a casa seva la nit passada. Els Srs. Oller, Llavari, Rodó, Bofill, Torra, entre d’altres. Tots havien acabat refugiant-se a casa seva, a casa de l’alcalde, aquella nit tan llarga i tan negra. Esperaven. I sabien que a casa d’en Tasanet estarien segurs.

Ell no volia ser polític, ni molt menys l’alcalde de Santa Coloma. Però els seus amics d´Esquerra Republicana el van convèncer: “Tasanet, no queda ningú més. Et toca a tu”. I, resignat, en Baltasar (Tasanet) Alsina ho va acceptar.

Havia arribat a Santa Coloma feia anys, des de Breda, on havia nascut el 1880. Allà, com em fa saber el Sr. Martori Puig, en la seva infantesa, una sèrie de pares, descontents amb els mestres de Escola Nacional decidiren contractar pel seu compte un professor. Era músic, també, i entre classe i classe, a Breda se sentia el so d’un grup de nens que aprenia solfeig i començava a tocar algun instrument. En Tasanet va escollir el violí i als 16 anys debutava a l´orquestra de Sant Celoni. Als 24, arribava a Santa Coloma, on ingressaria a la cobla La Farnense. Tot i que marxaria, tornaria ben aviat, per quedar-s’hi, el 1909, ocupant el càrrec de director del cor de La Artística Farnense. Tres anys més tard es casaria amb Conxita Serra. Anaren a viure a un pis del carrer Beat Dalmau, on naixerien alguns dels seus fills.

La seva vida, fins el 1938, ve marcada per la música. El seu pas per La Farnerse i La Principal, l´Orfeó del Centre Autonomista (vinculat a la Lliga), el Cor de Breda, la Unió Artística de Vidreres, etc. I entre sardanes i cançons, passaren els anys de la Mancomunitat, passà la Dictadura de Primo de Rivera, passà la República i arribà la guerra civil.

Amic de Mon i de Turon, però també d´Oller i d´Iglesias, a últims d’abril de 1938, el President i el Secretari de la Federació de Sindicats Agrícoles li proposaren d’acceptar el càrrec d’alcalde de Santa Coloma: “Sou un home conegut i respectat per a tots i a més no esteu condicionat per partits polítics ni sindicats. I tindreu l’adhesió de les persones benestants”. Tasanet ho acceptà “amb tota responsabilitat, perquè l’única idea que em mou és fer el bé a tothom que ho necessiti, doncs crec que no tinc enemics declarats dins la població”.

Durant aquells deus mesos, Baltasar Alsina lluità per mantenir la pau i un cert ordre, l’ordre possible en aquelles circumstàncies. La guerra avançava. Aviat els franquistes arribaven a Catalunya. El 26 de gener entraven a l’avinguda Diagonal de Barcelona. L´1 de febrer travessaven la Tordera. .

“”El 3 de febrer, a les quatre de la tarda, l’Espanya de Franco entra a Santa Coloma. Com autoritat que encara sóc, em trobo en el saló de plens de l’ajuntament, solament acompanyat per l´amic Pere Mont, músic. De tots els companys que formàvem l’Ajuntament, no se n’ha presentat ni un. Uns soldats han pujat l’escala i arriben al Saló. Els comunico que sóc l’alcalde de la població i els prego facin venir un oficial per fer-li entrega del càrrec que fins llavors he ocupat. Puja un oficial, que em saluda i li corresponc allargant-li la mà, cosa que accepta. Li notifico que la població està tranquil•la i ha transcorregut força temps del pas de l’últim soldat que anava de retirada. La seva resposta és que em tranquil•litzi i em retiri a casa meva, doncs ell es fa càrrec de la situació mentre espera l’arribada d’oficials de més graduació. Així ho fem, en Mont i jo”. Així explica el propi Alsina, en unes Memòries extraordinàries que ens cal urgentment reeditar i posar a l’abast de tothom, aquell dia en què acabava la democràcia i la República a Santa Coloma. Amb dos músics que amb dignitat i coratge esperaven els soldats franquistes. Ha tingut cap poble un final més honorable?

Però aquell final no era sinó el començament de la ruïna moral i física de Baltasar Alsina. Aviat, el nou règim ensenyaria les seves urpes i els ullals, i l’alè fètid del feixisme ens va embolcallar també. El 12 de febrer Lluís Mon seria detingut. Seguirien dotzenes de detencions, moltes vegades fruit de delacions de veïns i conciutadans. El dia 14 de març el van detenir a ell. L´11 de maig afusellaven en Mon. Alsina fou condemnat finalment a 6 any i un dia pel simple fet d’haver exercit un càrrec democràticament. La seva família, proscrita per roja, quedà absolutament desemparada. La seva filla, Maria, es va veure obligada, per les malalties de la seva mare i de la seva tia, a fregar escales i portes per poder portar unes pessetes a casa. Cuinaven serradures per menjar. S’escalfaven amb la fusta dels boscos. Quan la dona d´Alsina va morir no el van concedir permís per assistir ni a l’enterrament.

Alsina va acabar coincidint a la presó de Girona amb el seu fill, Pepet, també músic i home d’esquerres, amb qui, juntament amb d’altres companys presos, acabarien formant una petita banda a la mateixa presó. La cobla de la presó de Girona, on els diumenges els presos tocaven música pels seus carcellers i altres capitostos del règim. Tan increïble com això. Tan absolutament i vergonyosament increïble com això.

Va poder sortir al cap d’un any i nou mesos, desfet, malalt. Va tornar a Santa Coloma, on va fer-se imprimir uns cartells anunciant que s’oferia com a mestre de música. I encara va poder tornar a tocar a La Principal, que canviaria el seu nom per la històrica Farnense. A mitjans de juliol de 1947 es va veure obligat a plegar perquè la malaltia empitjorava diàriament. El dia 26 d’octubre, a les cinc de la tarda, va morir. El seu fill Pepet recorda, en les mateixes Memòries del seu pare, que la seva germana Maria ha tingut la gentilesa de deixar-me, que “en aquells moments em trobava fent ball a Estanyol. M’havia acomiadat d´ell a les tres de la tarda, notificant-li que havíem de marxar tan aviat perquè el nostre transport seria amb carros i tartanes, doncs no hi havia gasolina”. Un gran home, un home bo.
(Revista Ressò, gener 2009)

Conversa amb un separat d´Espanya (II)

2009-02-01T12:42:00.001+01:00

Caminant, vam arribar-nos fins a l´Ateneu. Vam triar una tauleta al jardí, al costat d’una palmera. Francament, he de reconèixer que no havia entès res d’aquella idea de la separació d’Espanya, però el meu amic continuava somrient, impertorbable, i fins va atansar-se a la tortuga que teníem a la vora i li va apropar una fulla d’enciam.
- Veus -em va dir- aquesta tortuga ets tu.
- Per l’amor de Déu - vaig contestar-li - vols no tornar a començar un altre cop?
- No, no, de veritat. Aquesta tortuga viu en el seu tancat, igual que molts catalans viuen en la reserva en què els espanyols han convertit el país. Entre els petits assentaments dels indis americans i Catalunya, no hi ha tanta diferència. Com la tortuga, molts catalans estan convençuts que no hi ha escapatòria i enlloc de fulles d’enciam o d’ampolles de whisky perquè s´ emborratxin, els deixen anar estatuts i promeses. Però si aquesta tortuga volgués, seria lliure. Només li caldria empènyer la petita tanca de plàstic. El problema és que no s’ha separat. Potser espera a la decisió de les altres tortugues de Catalunya, la pobra.
- Mira, em sembla que ja n’hi ha prou. La teva teoria de la separació personal d’Espanya és un fracàs, no s’aguanta. L’altre dia deies que em donaries exemples de separats com tu.
- Segur que en vols, d’exemples? És molt perillós perquè aleshores t’adonaràs que hi ha molts catalans que ja han provat la llibertat i han deixar de rossegar fulles d’enciam. Volen l’enciam sencer.
- Saps una cosa? Que m’està agafant una fòbia antitortuguil profunda amb les teves metàfores.
- Ho superaràs. Jo abans estava com tu. Vinga a patir! Que si el finançament, que si l´Estatut, que si una competència aquí, que si un nomenament allà. M’havia arribat a creure que el destí del poble català era com el dels ratolins dels laboratoris farmacèutics. Ho arribes a passar malament. Et planyo.
- Vols fer-me el favor de donar-me exemples?
- No, amic meu, no te’n donaré pas. És a dir no et donaré noms. Mira al teu voltant, a la feina, al Facebook, al singular, els teus amics, els teus enemics. No em diguis que no els reconeixes!. Són aquells que han compromès el seu futur pel que creuen i el que creuen els ha compromès el seu futur. Saps quin és el valor al que els separats d’Espanya donem més importància? La coherència. Si no som espanyols, és que som una altra cosa. Sembla obvi però no ho deu ser tant com ens imaginem a la vista d’on estem. I això a pesar que hi ha milions de persones al món que ja ho han experimentat: tot Sudamèrica. També ells un dia van decidir ser coherents. I van començar a separar-se; primer personalment, després tot un país, al final un continent sencer.
- Estàs espès, avui, eh?
- Estic coherent.
- Coherent? Coherent! Em pots dir que hi veus tu de coherent en tot això?
- Tu vols ser espanyol? Sí o no? Aquesta és la qüestió.
- Home, ja saps que crec que no.
- Doncs, separa’t. A què esperes? Actua, fes-te sentir, mou-te, construeix el teu món, ajunta’t amb d’altres separats, lluita pel teu futur. Respira la teva independència. Deixa la fulla d’enciam d’una vegada. Hi ha tot un camp d’enciams que t’espera. No et preocupis del finançament, preocupa’t de la llibertat.
- Sí però després resulta que els partits polítics...
- Per què t’escudes en els altres? Els hi preguntaries als teus cunyats que t’assessoressin per separar-te de la teva dona?. El dret de decidir només et pertany a tu. Vinga, comença doncs a decidir tu sol.
- Escolta’m, ho sento però jo no m’aclareixo. Envejo la tortuga, al menys ella no et sent.
- Podria ajudar-te saber quins són els 5 principis per a l’autodeterminació individual? (seguirà)

La matança del porc

2009-01-27T20:06:00.000+01:00

Vam arribar a Sant Esteve de Llémena al voltant de les 9 del matí de dissabte. La Baixa Garrotxa s’equivoca promocionant-se com “el petit secret de la natura”. Per aquest camí, aviat deixaran de ser-ho. Com aquest post, que no s’hauria d’haver escrit mai (encara que confio en la discreció absoluta dels meus quatre lectors i mig). Hi ha petits secrets que no es poden dir en veu alta. Es destrueixen.

La vall del Llémena, glaçada d’humitat, queda colgada pes cingles de Rocacorba i la Barroca, on hi tenim la casa que el pare s’entossudeix en conservar. Són uns escarpats majestuosos, i un lloc ideal per practicar el paravent. Durant tota la meva vida, no he entès mai aquella dèria del pare per mantenir “la Barroca”, una masia destartalada en la que ens han robat les quatre pedres que valien la pena, el dintell de la porta i les finestres gòtiques. Cop rere cop el pare ha continuat inflexible. Una autèntica ruïna que no compensa de cap manera el xai i els dos sacs de patates que rep a canvi.

Però aquest dissabte ho entès una mica millor. El dia finalment ha estat esplèndid, clar i nét. Mentre l´huracà bufava a Barcelona, a la Garrotxa es convertia en un senzill ventijol ben agradable.

Després de les torrades amb pernil de rigor, i un cafè imfame, ens hem posat a la feina. Ja no és com la primera vegada, fa quatre anys, quan havíem d’arribar a quarts de vuit. Aleshores anàvem cap a la cort i vèiem com treien el porc, arrossegant-lo. A “El silenci dels anyells”, Clarice, la policia, té una escena en la que confessa al doctor Hannibal Lecter l’angoixa que sent encara a les nits recordant el so d’aquells xais que porten a l’escorxador. La pobra Clarice entraria en una depressió fulminant si mai escoltés els crits del porc. La bèstia sap que només se surt de la cort. No s’hi torna mai a entrar. I crida, i intenta escapar, i es belluga epilèpticament, però no hi ha escapatòria. Uns xiscles ensordidors, que trepanen el cervell. L’aixecaven de les potes de darrera i un cop en vertical li clavaven el ganivet al coll. Encara es bellugava compulsivament, la bèstia, mentre queia la sang a raig, fresca, vermella, tèbia. Un festí pel Dr. Lecter.

Ara ja no. Ara ja arribem i tenim la bèstia morta, tallada i espedaçada al damunt de la taula. L’olla de la perola ja fa hores que fumeja i bull. Comença la feina.

És el moment de la mocadora, raça de dones que s’extingeix. La nostra, a més, té la virtut de fer enfadar els pagesos de la casa i les seves discussions no deixen de ser ja part del que s’espera de la jornada. Les seves discussions són tan antològiques com les de Robert i la Mildred d´Un hombre en casa. De tota manera, com en un vaixell, cal mantenir l´autoritat. Ella és la que mana, és la que dicta què es farà de cada tros del porc, com s’ha de salpebrar, què es pot barrejar, com cal embotxar. La mare, de tota manera, amb una mà esquerra invisible, aconsegueix sempre, però, els resultats que s’ha proposat: més botifarres blanques que de carn bona, desenes de botifarres negres i poca cansalada, quilos de llardons a dojo i només un parell de xoriços. Les costelles li tallen i se les endú per congelar.

Primer es talla la carn i es tritura. Després s’embotxa en els budells que ha portat la mocadera. Manualment o amb la màquina d´embotxar. Els palpissos, les botifarres, les baiones, els lloms, les llonganisses. Tot acaba dins d’un budell. Mentrestant, es fregeixen els llardons i al perol hi bullen les parts del porc que serviran per fer els paltrucs (morros, llengua, cap, etc). Assistir a la matança del porc és una classe intensiva de llenguatge càrnic.

Jo em mirava l’escena, dissabte. La mare, atrafegada, amunt i avall, ara remenant els llardons, ara tallant tires de cansalada. Els nens feien botifarres. La Rut, com és habitual, s’encarregava de netejar els peus del porc, un tasca que exigeix un punt de reagrupament. La Carola no parava. En Pere feia fotos. Els masovers, no ens enganyem, eren els que pencaven i i s’ocupaven de la feina més dura i desagradable.

Aleshores ha arribat el pare, amb el caminador. Era important que hi fos, el pare. I hi ha estat. Ha arribat i s’ha assegut. I enmig d’aquella olor de carn, entre la boira del fum de l’olla del perol, m’ha vingut un gust de terra. De terra i dels orígens. La sensualitat d’un paisatge i de saber-te part del mateix. He entès perquè val la pena que conservem la Barroca.

Tot aquesta jornada tel•lúrica és a punt de desaparèixer. Unes bèsties més porques que el que esquarterem s’han encarregat de prohibir-ho. Als pagesos de la Barroca ja no els deixaran tenir més de dos porcs a casa. “Són les normes, ja ho veuen, els de Sanitat....”. És a dir, un altres porcs, els de Sanitat, volen acabar amb una tradició. Com és possible que tot ho fem tan malament? En lloc d’ajudar a la pagesia, en lloc de convertir la matança del porc en una festa de la terra, la prohibim. La comparació amb Suïssa és ofensiva: una granja de 15 vaques a l´Appenzell pot mantenir amb dignitat una família. Aquí, en canvi, es tracta de carregar-nos-ho tot.

I un pensa que l´any que ve, en lloc d’aquells pobres bèsties, i en honor a Hanníbal Lecter, podríem continuar la tradició amb algun dels polítics del tripartit.

Elvira Elias, filla de Feliu Elias (APA-Joan Sacs)

2009-01-16T22:11:00.002+01:00

Elvira Elias viu en un pis a primera línia de mar –i de Nacional II- d´Arenys. M’obre la porta una noia sud-americana. Darrere, m’espera ella. Molt menuda, perfectament arreglada, amb un pentinat recent sortit de la perruqueria. Té una cara rodona, molt bella, i el cap tort, una mica geperuda. Porta un vestit i unes sabates de tacó gros. Camina a poc a poc i un cop arriba a la seva butaca, s’hi deixa caure. “És que em costa caminar, ja no puc sortir del pis”, em diu, com excusant-se. Naturalment, no li pregunto l’edat però deu rondar els 94 anys. És la filla de Feliu Elias-APA-Joan Sacs.

És curiós aquesta dèria que m’ha agafat per conèixer el meu passat, el del meu poble. Darrerament ensopego amb àvies formidables, descomptant la meva mare, la millor de totes: la Teresa Rovira, l’Amèlia Trueta. Ara, l’Elvira Elias. Totes han viscut una vida intensa, que ha valgut la pena. Ni l’exili no ha pogut amb elles.

Tenia uns vint-i-tants anys el gener de 1939. El seu pare, escriptor, pintor, crític, un artista total, un dels més grans, no va voler esperar el tuf de podridura del franquisme. La primera parada va ser Olot. Es van allotjar a casa d’en Xavier Nogués, un altre dels grans, que es quedaria. "Era de dretes", m´explica sense malícia. Elvira Elias i la seva família, que ho havien deixat tot, passaren a través dels carrers i les places d’Olot. Una gentada immensa. Però aquesta no va ser aleshores la impressió més dolorosa d’Elvira Elias sinó el silenci. Tota aquella gentada a la plaça, escalfant-se en petits focs , aquí i allà, amb el coll de l’abric alçat i una manta a l’esquena, tremolant, en silenci. Diu que no l’ha oblidat mai, aquell silenci. Que és un crit que encara algunes nits l’angoixa.

Pi i Sunyer els va recollir i els va portar a Can Perxers. Devien arribar-hi al voltant del dia 28 o 29 de gener. El president Companys encara no havia arribat però sí tota la resta d’escriptors i intel•lectuals; i el grup de polítics que feien la “ruta” de Rovira i Virgili. Als Elias els van posar al primer pis, la qual cosa volia dir entrar en el selecte grup dels que a la nit disposaven de matalassos. Elvira Elias també coincideix, com han escrit tants, en atribuir a Pau Vila una gran capacitat de lideratge aquells dies. Recorda en Sebastià Gasch en calçotets i la Mercè Rodoreda amb un pijama de setí negre i unes rialles histèriques i sorolloses. "Era insuportable" conclou sense immutar-se. Es va fer molt amiga de la família Jordana (anaven amb un noi i una noia de la seva edat) i no pot deixar de riure pensant en les germanes Fabra, tant divertides. "A casa no dèiem cap paraulota. La primera vegada a la meva vida que vaig sentir "Merda" va ser de llavis de la Carola Fabra". Es va fer amiga de la germana d’en Tísner;després ho seria d’ell, també. "En Tísner no va deixar que m´enyorés". La dona d’en Josep Janés era, en canvi, no en té cap dubte, una carrinclona.

El dia 31, després d’acomiadar-se d’en Companys, van pujar als vehicles. Ella entrà al Bibliobús, amb les Fabra, els Jordana, la Teresa Rovira, en Josep Maria Francès, en Jordi Murià, etc... Fills d’escriptors i intel•lectuals. Van trobar-hi un petit tresor: un formatge de bola (que devia venir de Can Pol de Bescanó). I no van poder resistir la temptació: se’l van menjar en un segon. No recorda res més. El bibliobús no tenia finestres i hi feia molt fred. Quan van arribar a El Voló, la primera nit va passar-la en un paller, dormint al mig dels seus amics Jordana.

Mentrestant el seu germà, metge, que es retirava amb l’exèrcit, passant per Martorell va trobar una figura sola a l’estació. No hi havia ningú més a l´andana. Portava un abric fins els peus i la calba no oferia dubtes: era en Francesc Pujols que esperava el tren. Li va costar al seu germà va convèncer-lo que no en passaria pas cap, però al final el va portar a Barcelona.

Un cop a la Catalunya nord, els Elias van disgregar-se: el seu germà, va marxar a Anglaterra; una germana, a París; i ella i els seus pares van estar-se primer a Ceret, en una casa d’uns amics (que van resultar ser uns col•laboracionistes); després, van llogar dues habitacions en un pis de Tolosa (en les altres dos vivien dos militars petainistes). Allà van coincidir amb molts altres exiliats. I jo em vaig emocionar quan em va explicar una anècdota que precisament va viure junt a un humorista català, un home llarg amb un cap petit, una espècie d’insecte pal molt divertit: l’Àngel Ferran. Era un dia que dinaven junts i intentaven empassar-se una cosa que algú va dir que era de cavall. Ferran, després d’intentar tallar aquell tros de carn resseca, va mirar l’Elvira i, seriós, com sempre, clavant-hi la forquilla, va deixar anar: “Carn de cavall... de cavall d’estàtua”

Van passar-les magres, els Elias. Tant, que ella va decidir tornar a Barcelona. “Quina tristesa Barcelona!” s’exclama, mirant-me amb uns ulls clars. Devia ser molt guapa, de jove. Manté tota l´elegància i els gestos són educats i delicadament subtils. Es va posar a treballar a El Dique flotante, fent dibuixos de vestits.

Mentrestant, la guerra arribava al Midi i Feliu Elias era detingut pels gendarmes i internat en un camp de concentració francès durant més d’un any. En va sortir desfet. Tornaria a Barcelona acabada la guerra i de tant en tant quedava amb el seu amic Junceda, a qui li explicava com els franquistes van endur-s’ho tot, de casa seva. Malalt del cor, va morir l´any 1948. I l´oblit el devorà.

Elvira va deixar El Dique Flotante i es va col•locar a treballar en el món de la il•lustració per llibres, on va arribar a ser una professional reconeguda. Es va casar amb un fill d´Arenys, on van anar a viure. "Veu aquest pis? Aquí teníem el jardí de la nostra casa. Era preciós, un jardí romàntic. Era especialment notable una cascada que als seus dos costats tenia dues figuretes de marbre: un Neptú i el Timbaler del Bruc. Sempre m´ha fet molta gràcia aquesta associació tan peculiar".

Queia la tarda al port d´Arenys quan ens hem acomiadat. El pentinat d’Elvira Elias no s’havia mogut un mil•límetre. I els seus ulls em continuàvem somrient. Al tancar la porta, m’ha envaït la mateixa sensació de pèrdua, de buit, de final d’un somni que tinc sempre que miro enrere en el meu país.

Nadal a Barcelona (Eugeni Xammar, Nadal de 1939)

2008-12-19T23:00:00.001+01:00

París, Nadal de 1939. Xammar, que hi arribat fa mesos des d´Estocolm (des del 10 de frebrer), llegeix en una festa nadalenca el seu "Nadal a Barcelona" que publicaria a una revista de Buenos Aires primer i a El Poble Català després.
"Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel". Així acabava el seu particular Poema de Nadal. Xammar demanava als seus compatriotes un esforç per conservar l’esperança. Bon Nadal

"A casa el pessebre es feia per la Puríssima. En sortir de missa a la Catedral, a Santa Maria o a Sant Just, es donava un tomb per la fira de Nadal. No es tractava pas de comprar figures. El meu pare i la meva mare, que eren persones de gustos primmirats, una mica tocades i posades, asseguraven que les figures de pessebre, si es volien bones, s'havien de comprar a la Fira de Santa Llúcia i més concretament a certa parada que ells coneixien del replà de les escales de la Catedral, pujant a mà esquerra. La fira de la Puríssima era, si es pot dir, la fira del paisatge. Venia bé per comprar la molsa, el grèvol, el llorer, el vesc, una mica de suro si en feia falta. l un cop fetes sense presses totes aquestes adquisicions, era arribada l'hora de fer-ne una altra, una coca de llardons, ben greixosa i encara calenta, del Forn de Sant Jaume. Com que els paquets eren nombrosos i enfarfegadors, el retorn a casa es feia cada any en cotxe de punt. «Una carrera una pesseta», deia la meva mare. «Resulta una mica car, però la comoditat és gran».

Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de cartó plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les figures del pessebre. D'una a una la mà captinguda del meu pare les anava traient i arrenglerant. Sempre hi havia víctimes! Rabadans decapitats, el bou amb una banya trencada, galls sense cresta i ovelles tristament privades de
totes quatre potes. Amb paciència i una solució enganxadissa casolana, feta a base de midó i de pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de cirurgia, acabats els quals el cirurgià arquitecte esdevenia escenògraf, esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l'aigua, dels homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre.

Després de sopar, abans d'anar al llit s'encenien els gresols per primera vegada. Quina meravellosa visió! El pessebre era un pessebre de l'estil que a mi m'agrada. No era l'obra d'art d'un mestre pessebrista; era la improvisació d'un bon burgès barceloní que, en acostar-se Nadal, complia amb bona voluntat, amb traça i amb il•lusió el seu deure de pare de família. Entaforat al primer prestatge d'un armari raconer, triangular i profund, el nostre pessebre tenia una gran intimitat que altres pessebres no tenien, bastits com eren a un angle del menjador o damunt d'una taula de sala de rebre. Al fons del fons de tot, hi havia l'estable, el naixement aixoplugat sota d'una muntanya de suro tota coberta de neu. A banda i banda una carenada de turons anava baixant cap al primer terme. El vesc, el grèvol i el llorer sortien perquè sí darrera de les muntanyes nevades i s'enfilaven paret amunt fins al segon prestatge de l'armari, que era el cel blau i estrellat. D'una bassa d'aigua feta amb un tros de mirall, en sortia un rec, fet amb paper d'estany, que lliscant entremig de la molsa anava a parar a l'hort d'una masia. D'una masia catalana, ben entès, amb el portal rodó, la teulada de dues vessants, un rellotge de sol a la façana, un pou a la vora, l'era al davant i al costat de l'era un paller amb una gibrelleta a dalt de la perxera. Al nostre pessebre hi eren admesos el nombre estrictament indispensable de personatges i animals exòtics: els Reis màgics d'orient, amb els seus camells, i els membres de la Sagrada Família. Per tot el demés era un pessebre català, poblat de gent catalana i de bestiar de la terra. La mula era de Vic - ho portava escrit a la cara; el bou era un bou del Lluçanès; a les ovelles, blanques i grasses, no els mancava sinó la paraula per a poder dir que eren del Montseny; els capons i les gallines tenien aquella vivor a l'ull i aquella vermellor a la papada que són pròpies de l'aviram del Prat del Llobregat. Les dones anaven amb ret i amb mocador al cap, els homes amb gec de vellut,
espardenyes de veta negra i barretina vermella o morada. Raça treballadora i de cor generós! Els homes llauraven, fangaven o traginaven una portadora. Les dones rentaven agenollades a la vora del riu, feien mitja al pas de la porta o donaven menjar a les oques. Els camins eren plens de gent que baixava de la muntanya cap al pla. Tots caminaven guiats per la mateixa llum, tots havien sentit la veu de l'àngel. Ningú no anava amb les mans buides. Un pagès portava un parell de pollastres, l'altre un conill, l'altre una panera d'ous, l'altre, petit i rabassut, un pa moreno més gros que ell. El pastor anava content amb un xai a coll-i-be. I la ben plantada mestressa, amb el gipó negre i les faldilles vermelles, ¿què hi deu portar dintre la cistella tan ben tancada? Siguem tafaners. Alcem una punta del tovalló de lli i veurem que al dessota s'hi amaguen les llaminadures que tots ens pensem: panses i figues i nous i olives i
mel i mató. ¿Qui, fora dels catalans, coneix tan bé els gustos del Noi de la Mare? Oh Catalunya, terra santa del pessebre de la meva infantesa!

El Nadal barceloní és una festa llarga. Comença amb les fires i s'acaba amb els Reis. A la fira de Santa Llúcia cap barceloní que s'estimi no es descuidarà d'anar-hi a treure el nas. De totes les fires barcelonines és la més barcelonina, la més lluïda. El rovell de l'ou de la fira és a les escales de la Catedral. Però les parades dels firaires, l'olor de la farigola i la cantarella dels ceguets s'escampen pel carrer de la Corríbia, per la plaça Nova, pel carrer del Bisbe, i pel de Santa
Llúcia, i el dels Comtes, i el de la Pietat. Quina gentada a tot arreu! No sigueu pas tocatardans si voleu entrar a la capella de Santa Llúcia sense haver d'aguantar empentes i trepitjades, contemplar la imatge de la santa, d'or vestida i coronada, mig amagada entre la cera i la llum dels ciris i de les candeles, al bell mig de l'altar que és tot ell una flamarada d'or, sortint de la capella enlluernats i, un cop al carrer, la resplendor del sol d'hivern que ens enlluerna altra vegada. La cantarella no para mai: Santa Llúcia gloriosa us conservi la
vista i la claredat.

Hem fet almoina a tots els ceguets que hem trobat pel camí i per cada miserable engruna de caritat una veu ha sortit de les tenebres i ens ha promès que Déu ens pagaria el bé que fèiem.

Els ceguets de Santa Llúcia saben de què parlen. Una setmana després comencen les fires de Sant Tomàs, els dies de la gran abundància, les opulentes revetlles del Nadal barceloní. ¿Recordeu els «cromos» que el vigilant, el «sereno», l'aprenent del forn, el cobrador del gas i l'escombriaire us posen cerimoniosament a la mà a canvi de les estrenes? ¿No us sembla que l'esteu veient, el gall dindi voltat d'ampolles de xampany, de capses de torrons, de pernils i llonganisses, amb la cua fent el vano i un paquet de neules al darrera? No és pas la imatge creada per la fantasia d'un famolenc. Es, al contrari, una pàl•lida representació de la realitat. Podríem dir que tota la ciutat és una immensa fira. Els que encara no tenen el pessebre enllestit van a proveir-se a les parades del Born o de la plaça del Pi. Els menestrals fidels a la tradició compren el gall viu a la fira del passeig de la Duana i el maten a casa. Si voleu un bon parell de capons, els trobareu - més ben dit, els podíeu trobar - a la fira d'aviram de la Rambla de Catalunya. A la Rambla antiga, entre Canaletes i Betlem, s'amunteguen les piles gegantines de melons de València. Els aparadors de pastisseries i magatzems de queviures sembla que han d'esclatar de tan curulls, cada vegada que un passavolant s'atura i esclafa la punta del nas contra el vidre entelat. Els carrers van plens d'homes carregats amb paneres sumptuoses, amb paquets de totes formes i dimensions, amb comestibles, vius o morts, terrestres o marítims, la major part dels quals van a parar a casa dels advocats i dels metges. A les cases de certs doctors en jurisprudència, la cuina, quan el Nadal s'acosta, es converteix en galliner, i més d'un cirurgià eminent constata, després de les festes, que en tot l'any que ve no es podrà acabar els cigars si els amics no l'ajuden a fumar-los.

Els resultats concrets de tot aquest enrenou els trobem el dia de Nadal a l'hora de dinar. Cada ovella al seu corral. Tota la família al voltant de la taula parada. ¿Què menjarem? De primer l'escudella: sopa de macarrons o de galets, amb aquell brou que es pot tallar. Després la carn d'olla ... Sí, senyor, després la carn d'olla. I quina carn d'olla! No hi ha de faltar res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra, botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més complerta que aixequi el dit. I després de la carn d'olla, per a esperar el plat de caça i el rostit, farem passar un entrant de peix. Jo recomano els calamarsos farcits amb carn magra de porc, musclos i el fetge del gall, tot ben trinxat i barrejat. Les perdius amb col vindran al darrera i portaran el ventrell a un punt de saturació que aconsellarà una pausa ben mesurada i el temps de fumar mig cigarret de paper. Finalment es presentarà amb la solemnitat pròpia del cas el gall rostit, acabat de sortir de la greixonera, traient fum encara i regalimant de suc, sense cap, però amb bones cuixes i magnífiques ales - com la Victòria de Samotràcia -, majestuosament inflat per un farciment abundant i saborós de prunes, castanyes, salsitxes, olives i pinyons. Mentre un voluntari el talla, un altre destaparà el vi escumós, procurant que els taps facin soroll i, si és possible, que rebotin contra el sostre. Brindem ... Brindem. A partir d'aquest moment es produirà al voltant de la taula un cert xivarri que anirà creixent durant la consumació de les postres: torrons barcelonins, fins i de crema, comprats a Can Massana, torrons de mel i d'avellana d'Agramunt, torrons forans d'Alacant i de Xixona, ametlles i pinyons ensucrats, neules calentes amb perfum de llimona i amb perfum de vainilla. El final de l'àpat és una mica sorollós. Les converses són caòtiques i és convenient que algun dels nens presents, estimulat per la general xerinola, tingui l'acudit de bufar amb una neula dintre d'una copa de xampany o un got de vi ranci. Aquesta facècia és de gran efecte: el nen s'ennuega, les tovalles queden fetes una desgràcia, les persones dels voltants queden fetes uns Sants Llàtzers. Hi ha un moment de gran confusió. Però de seguida es refà un agradós silenci que aprofitarem, si vostès volen, per a
prendre cafè i fumar un cigar de l'Havana amb el desitjable recolliment.

Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis Màgics han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia dels Reis, els trobarem agenollats davant de l'estable. El Noi de la Mare rep l'homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d'Orient no els han oblidat.

Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel" (Eugeni Xammar, desembre 1939)

Carrasco i Formiguera, era o no era independentista?

2008-12-17T15:19:00.000+01:00

"...no deixem envair nostres esperits amb el pessimisme de l´esclavatge present, obrim nostres pits a totes les fermences d´indiscutible triomf, renovem el jurament de fidelitat a la Pàtria amb la resolució de seguir l´exemple dels que per ella donaren la vida i amb la seguretat de que si ajuntem l´esforc de tots, no haurem de trigar a recollir el fruit i veurem sortir per a nostra Pàtria, per Catalunya, l´auba resplandent de la seva independència" (L´Estevet. Carrasco i Formiguera, 8.9.1922)

Els separats i els altres

2008-12-14T21:17:00.001+01:00

Proposo recuperar la paraula separatisme. Crec que és molt més lúcida i interessant que independentisme. Per suposat, deixa als catalanistes sense arguments. És la nostra, doncs. Hi penso i intentaré explicar-ho.

Josep Maria Trias i Peitx, secretari general d´Unió Democràtica durant la Guerra Civil

2008-12-10T21:58:00.002+01:00

El desconeixement de la nostra història és colossal. Jo, al menys, no havia sentit mai fins fa uns mesos el nom de Trias i Peixt.
Un dia, buscant entre papers del Pavelló de la República, vaig anar a parar al Fons Trias i Peitx. Intrigat, vaig demanar de consultar-ho.
Allà era ell i desenes de paperets plens de dades de totes les persones que, amb la seva eficac dedicació, va aconseguir treure dels camps de concentració francesos els terribles anys de 1939 i 1940.
Un document va cridar-me l´atenció. Eren unes converses que els anys 70 havia tingut amb dos joves interessats en recuperar un personatge com ell. Aquells dos joves eren l´Eduard Vinyamata i la Imma Tobella. Gràcies a ells, a les desenes d´hores i hores de conversa amb Trias i Peitx, tenim avui les Memòries d´aquest gran català.
Provenint del carlisme, Trias, impulsat pel catalanisme, va ser un dels primers en unir-se a Unió Democràtica. Juntament amb Vila Abadal, Romeva, Cirera, Roca Caball i tants d´altres, van dissenyar un partit que travessà aquells anys revolts entre el catalanisme i el cristianisme. Una mica després, Carrasco i Formiguera, que venia d´Acció Catalana, se´ls va unir. Carrasco va ser l´home que millor representaria aquella generació. Un dels millors polítics d´aquest país i una personalitat immensa. Personalment, un dels homes que més he admirat.
Però la història d´aquell partit i d´aquells moments històrics és més o menys coneguda. La de Trias, en canvi, no.
Ara, gràcies a la Gemma Caballer i a Símbol Editors, s´acaba de publicar La solitud de la llibertat. Memòries de Josep Maria Trias i Peitx. Trias parla amb tota llibertat d´aquells anys. Les lluites amb l´Esglèsia oficial, la posició d´un partit democracristià durant la República, el dificilíssim equilibri en la guerra civil, visitant txeques i refugiant capellans, el catalanisme indestructible, l´assumpció de la derrota i la fidelitat a les institucions republicanes i a la llibertat i la democràcia. L´exili. La sortida via Caldetes només 48 hores abans que els franquistes entressin a Barcelona, amb Serrahima i Ruiz-Hebrad, l´arribada a Cotlliure i el primer telegrama al cardenal Vidal i Barraquer, tot just trepitjar terra de la Catalunya Nord: "Missió complerta".
I aleshores és quan apareix un home clau en l´exili: Trias no s´enfonsa sinó que decidix conjurar-se per intentar salvar tot el que es pugui. Gràcies a les seves connexions amb els catòlics de tot el món i els quàquers, ajudarà a treure més de 70.000 detinguts dels camps francesos. Repetim la xifra i llegim-la a poc a poc: 70.000 persones. I no sabíem res fins ara.
En paral.lel, gràcies a les seves gestions, un grup d´intel.lectuals catalans que acabaven de sortir del nostre país en un bibliobús atrotinat, van trobar acollida en un castell que es faria famós: Rossy-en-Brie. Un altre episodi desconegut: Els Trabal, Obiols, Rodoreda i tants d´altres, van poder-s´hi refugiar gràcies a ell.
Però aquest llibre és molt més. És assistir als dubtes de Trias sobre el seu compromís polític, és seguir-lo en la seva vivència cristina, és conèixer la seva dona, la periodista francesa Clara Candiani, entusiasta defensora dels drets humans, és emocionar-se amb ell rellegint les seves cartes a Ventura Gassol el dia del 25è aniversari de l´afusellament de Carrasco. Només faltava conèixer que va morir, que va voler morir en terra catalana, a Sant Miquel de Cuixà, on va ser enterrat.
Un gran llibre. Un gran personatge. Un gran catalanista. Un gran cristià.

Josep Maria Torra i Noguer, Solidaritat Catalana, pinyes i castanyes

2008-12-06T21:58:00.002+01:00

Cada any, per Sant Josep, inexcusablement, ens reuníem a casa de l’avi, al carrer Major, per menjar un plat de crema catalana que l’àvia Trini portava a taula amb el més gran dels ceremonials, després que l’avi la cremés amb una planxa de ferro del seu besavi, que havia anat a escalfar a la cuina econòmica. Aquell caramel que cruixia a les dents tenia alguna cosa d’etern i un gust a un país somniat que no podria ser mai real.

Jo també he viscut enmig d’homes de la Catalunya impossible. El meu avi, Josep Maria Torra i Noguer deia, l’any 1909, en el pròleg del que havien de ser les seves Memòries “ tot l’amor que sento per la meva Catalunya l’única pàtria meva i en la que hi crec i a la que espero veure en dies de més felicitat i per la sola causa de la qual sento afanys de donar-li sang de mes venes, vida de la meva vida i esforç de mon treball, per la quina em sento capaç de fer-li els majors sacrificis”. Havia nascut al carrer del Prat, el 1887. Si en els segles XVIII i XIX els seus avantpassats havien fet de ferrers, el seu pare ja exercia de procurador i , gràcies a un excel•lent casament amb una pubilla d´Anglès, havia començat a demanar un lloc en aquella petita burgesia colomenca de finals del segle XIX que ja llegia alguna cosa més que missals i vides de sant. Estudiant brillant, intel•lectual preparat, activista polític des de la seva joventut, Torra i Noguer semblava predisposat a deixar marca del seu pas per la vida, però en canvi la seva fou la història d’un fracàs –entès des del punt de vista de col•lectivitat- , l’ensorrament d’una generació que hauria d’haver liderat el nostre poble i el nostre país.

Per antecedents familiars, Torra i Noguer no podia ser més que un home de la Lliga. Aquells propietaris rurals de quatre masos i quatre trossos de terra que no van deixar de tenir mai una visió pairal de la societat. Eren els “senyors” i, amb tota naturalitat, van exercir-ne. La mateixa amb la que practicaren sempre el catolicisme. A casa seva es resava el rosari cada tarda i durant la guerra civil, Mossèn Benet fou amagat durant un dies. La llegenda familiar apunta que una Mare de Déu que presidia el menjador fou enterrada a l’hort per evitar mals majors.

Però per aquella generació va passar un fet que la marcaria per sempre: van decidir creure que vivien en un país diferent del que els ensenyaven a les escoles. De cap manera no s’entenen els Iglesias, els Aragó, els Boix, els Torra a Santa Coloma sense el catalanisme. El sentiment de pàtria que esclatà de manera abrasadora en el moviment unitari i nacionalista de la Solidaritat Catalana. Al setmanari La Selva de 12 d’agost de 1906 s’informava d’un gran meeting de la Solidaritat Catalana que tindria lloc el 19 d’agost al parc de Santa Coloma, a les 10 del matí. “Per la Junta Municipal Republicana, Salvador Palou i Frederic Frigola; Per la Junta Carlista del districte, Salvador Tarridas i Josep Maria Aragó; per la Junta Catalanista, Jaume Puig i Josep Maria Torra”. En aquell setmanari, que ja l’any 1906 buscava la complicitat entre la Selva marítima i la de l’interior (perquè després diguin que la nostra comarca és artificial o inventada), Torra i Noguer participava en una secció “Pinyes i Castanyes” on en un estil irònic i irreverent, es combatia el caciquisme, els polítics “cuneros” i es defensava el catalanisme. El moment àlgid fou aquell meeting al Parc de Sant Salvador. La Selva informa: “Digué el Sr. Torra (catalanista): L’objecte d’aquest meeting és fer solidaritat, és fer aquesta germanor establerta entre tots els catalans d’idees nobles, perquè mai ho seran les d’aquells subjectes que solament es mouen per l’enveja o la venjança i prenen una vara de favor o un acta de diputat robada a la voluntat del poble”.

Però aquell setmanari fet per amics blanencs i colomencs va durar poc, tan poc com la Solidaritat mateixa. Torra i Noguer marxà a estudiar Enginyeria a Barcelona. Es casà i es col•locà a la casa Metzer. Tanmateix, una successió de desgràcies personals l’aclapararen: morí la seva filla; els seus germans s’enemistaren amb ell; el seu pare el va desheretar. Només per uns moments va tornar a brillar l’esperança amb l’arribada de la República. A l’avi li semblà que aquelles masses que desfilaven amb la Solidaritat Catalana ho tornaven a fer aleshores amb Macià. La mateixa il.lusió, el mateix sentiment de creure´ns un país. Un dia, mudat i portant el corbatí de les grans ocasions, va reunir els seus fills i els va dir que recordessin aquell moment, que ell havia pogut veure com Catalunya assolia l’autonomia però que a ells els tocava fer-la lliure i independent. La fi de la guerra civil va fer caure el teló de les il•lusions.

Sí, aquella generació també va perdre la guerra. La perderen com a catalanistes (de fet, Torra i Noguer, traint el seu partit de sempre, votà l’any 36 el Front de les esquerres perquè considerà que la Lliga havia abjurat del seus principis nacionalistes al pactar amb la CEDA), com a liberals i com a cristians. El franquisme l’asfixiava. S’oposà sempre a penjar la bandera espanyola del balcó de casa seva i, quan no hi havia altre remei, hi feia onejar la del Vaticà. No va acceptar mai cap tracte amb les autoritats de la dictadura, que el repugnaven. Es va recloure en la seva vida privada i els seus llibres. Una biblioteca magnífica amb la Bernat Metge, Els Nostres Clàssics i molts llibres de col•leccionistes i bibliòfils.

L’any 1964, els seus fills editaren les poesies que, de manera esporàdica i inconsistent, havia anat escrivint. Hi tracta temes costumistes, barrejats amb l’evocació de carrers i places de Santa Coloma (El carrer de Dalt, La meva casa, El Barri del Raval, etc). Altres, són poemes patriòtics, encesos, directament sorgits del seu passat solidari i catalanista (Catalans!, Castellano, castellano!, etc). Aquí es va refugiar Torra i Noguer, així va passar avall una generació preparada i culte. No va acabar mai les seves Memòries.

Va morir, estimat dels seus, després de veure com la democràcia tornava al seu país. Al seu taüt, el dia del seu enterrament, els seus fills van col•locar-hi un llaç amb la senyera

Quim Torra (publicat a Ressò, desembre 2008, sèrie Els Colomenots)

Recuperant la fe

2008-12-03T16:53:00.002+01:00

Hora: les 12. Lloc: Facultat de Ciències Polítiques. Assumpte: Eugeni Xammar.
Eugeni Xammar? A la Facultat de Ciències Polítiques?
Doncs sí senyors, en aquest país hi ha uns professors d´història que a la Universitat de Barcelona expliquen l´ascensió del nazisme a través dels articles de Xammar. I volien que jo els expliqués als seus alumnes qui era aquell home. Jo em trec el barret i aplaudeixo.
Això és exactament el catalanisme intel.ligent. No perquè parlin del meu amic Xammar, i ara, sinó perquè miren el món a través d´ulls catalans que l´han explicat molt bé. Aquests professors s´han preocupat de llegir molt, estudiar altres cronistes (Sebastian Haffner, per exemple)i decidir donar veu a la nostra veu. Sense provincialismes estúpdis, sense autoodiar-nos, sense prevencions.
Per rematar-me, m´han dit que al final del curs solen comentar les pàgines del viatge a Israel que va fer Pla els cinquanta. Monumental.
Una llicó de civilitat i educació. Felicitats.

Just Cabot, 2 a 1

2008-11-30T16:55:00.002+01:00

Cap de setmana de crítiques al llibre d´en Cabot.

Ahir, la Sra. Pessarodona, fent honor al seu nom, ens atribuia una voluntat descontructivista que desconeixíem. És curiós com allò que a nosaltres ens semblava tractar en Cabot amb respecte i total admiració, altres hi veuen voluntats descontructores. I, a sobre, deixa anar unes insinuacions injustes per les que demanaré dret de rèplica a l´AVUI. No, Sra. Pessarodona, no, ni l´autor, en Valentí Soler, ni l´editorial, malauradament no hem rebut CAP subvenció de NINGÚ!! Quins c... deixar anar-ho així, ala, com si res, empastifa. Quan el pobre Valentí porta no sé quants anys intentant seguir el rastre a en Cabot escamotejant temps a la seva família i la seva feina. I sense que ningú mai no s´hagi interessat per res, ni ningú l´hagi pagat res de res de res.

Gràcies a Joan de Sagarra, a La Vaguardia, i a Xevi Planas, a Presència, hem capgirat el marcador. Dos gols estil Messi, sensacionals, directes, intel.ligents.

Ara hem d´anar pel 3 a 1.

Carta de Pau Romeva al President Companys, de 7 de febrer de 1939

2008-11-24T12:31:00.002+01:00

Pau Romeva, diputat d´Unió Democràtica al Parlament català, marxà a l´exili. El dia 7de febrer va enviar aquesta carta al President Companys:

Excm. Sr. Lluís Companys,
President de la Generalitat de Catalunya

Benvolgut Sr. President,

No crec que us puguin oferir dubtes ni la meva actitud de lleialtat a les institucions autonòmiques ni les meves conviccions catalanistes democràtiques i liberals que m’han portat a compartir l’exili amb tants d´altres catalans, malgrat la meva disconformitat, oportunament exterioritzada, amb la política seguida des del Govern de la Generalitat. Es aquesta mateixa lleialtat i són aquestes mateixes conviccions les que em menen a adreçar-vos aquesta lletra en el contingut de la qual us prego que no vulgueu veure expressat cap sentiment de desviament personal –que no existeix ni ha existit mai- sinó solament el desig de fer a cada moment allò que, en consciència, em demana l’interès suprem de la meva Pàtria.

La situació present d ela nostra terra, caiguda materialment sota el jou de l’invasor –no voldria haver de dir lliurada a l’enemic amb clara intervenció política per part del Govern de la República- obliga a tots els catalans que no es resignen a donar per perduda la causa de Catalunya a iniciar des d’aquest mateix moment una acció que creï i valoritzi per al futur una unanimitat patriòtica, arma eficient perquè Catalunya pugui encara treure profit de contingències possibles en el joc dels interessos europeus.

Per a impulsar i presidir aquesta acció constitueix un destorb insuperable haver dirigit o participat en la política revolucionària i anticonstitucional que ha imperat a Catalunya a partir del 19 de juliol del 1936. No ignoreu com aquesta política ha estat perjudicial al crèdit de Catalunya. Jo i els meus amics polítics us n´havem fet arribar referències de fonts estrangeres i hem estat esperant i hem treballat per obtenir una rectificació que, si no hagués pogut evitar –cosa impossible de dir ara- la desfeta material, hauria pogut arribar a temps de deixar en bon lloc el nom de la nostra terra.

Ara és el bon nom de Catalunya la primera cosa que caldrà refer. Per això precisa que Catalunya en aquesta etapa que comença , sigui representada i defensada per persona o persones no compromeses moral ni materialment en actes de govern durant la guerra; persones capaces de reunir a llur entorn els catalans de tota mena de pensar que encara estimin Catalunya en una concentració apta per absorbir també més tard aquells que, ferits o vexats ahir pels fets revolucionaris, hauran de caure fatalment demà en el desencís del règim polític que naixerà de la victòria militar, persones, a més, que puguin inspirar confiança als governants i a les masses generals d’opinió dels països que ens acullin i des d’on s’hagi de desenvolupar l´obra de què us parlo.

Impossibilitat per les circumstàncies tot joc normal de la institució parlamentària i sense renovació possible al extingir-se pròximament –i en virtut de l’acord del Parlament en què aquest prorrogava la seva vida – el mandat dels diputats, així mateix com el vostre, a Vós escau encara de deixar el camí obert perquè això que jo suggereixo pugi esdevenir una realitat immediata. És una responsabilitat sobre la qual no vull insistir perquè la vostra clara intel•ligència i el vostre patriotisme –n’estic segur- us la faran veure prou, com us faran veure la decisió a prendre en bé de Catalunya.

Només em resta dir-vos que en aquesta hora dolorosa podeu comptar com sempre amb l’afecte personal del vostre s. i amic,

Pau Romeva
Diputat al Parlament de Catalunya

Les Biblioteques de Catalunya han comprat 14 Xammars

2008-11-18T22:55:00.002+01:00

Home, no està bé que l´autor del llibre es queixi, però que de les centenars de Biblioteques del país en total només s´hagin comprat 14 llibres de la biografia, amb tot el pudor del món i amb tota la modèstia, em sembla una averració.
Tenen tot el dret del món, les Biblioteques de Catalunya a comprar 14 Xammars, només faltaria. Però, ara bé, del primer llibre que, bé o malament, intenta donar alguna clau sobre un dels periodistes cabdals del país se´n comprin 14 tristos, miserables i patètics exemplars, diu exactament el criteri que tenen les Biblioteques de Catalunya.
Per cert, el llibre no estarà a cap Biblioteca de Barcelona.
He presentat un recurs al Conseller de Cultura.

Jo hauria preferit l'Hilary

2008-11-05T23:41:00.002+01:00

Jo hauria preferit l’Hilary,
Ho dic despres d’haver vist la nit electoral l’entrada de la familia Obama a la passarel·la del
Parc de Chicago. L’home tenia un posat tan fred, tan distant de tot que a mi m’ha fet por. L’he vist com un iluminat que ha obtingut el seus objectius i que ara podrà `fer tot el que vulgui sense tenir de donar compte a ningú
Això ja m’havia semblat així en la precampanya amb l’Hilary. Quina diferencia entre la calidesa del tracte personal d’aquesta i la fredor intelectual del Obama

Que consti que no em crec gens racista però també vull dir que no m’avergoneixo gens de pertanyer a aquesta branca de civilització judeo-cristiana o potser millor dit greco-cristiana que ha estat capac de crear una cultura prou flexible i tolerant per acollir dintre seu la modernitat que ha comportat la revolució tecnológica

avi quim

Servei de propaganda franquista / Viatge a la infàmia

2008-11-03T22:29:00.003+01:00

Una de les perles d´un estudi en marxa sobre els serveis de propaganda franquista, que serà part de la sèrie del viatge a la infàmia que preparem.

Dia a dia, els "Servicios de Escucha" republicans feien un resum del que emetien les ràdios feixistes per a la "Espana nacional" (ho sento, no tinc la ene a l´ordinador.

És brutal:

29 noviembre 1937

Ayer se reunieron los ministros rojos, a la salida, Prieto contestó a las preguntas de los periodistas con esta frase histórica: “Ya saben ustedes que soy sordo y mudo”

Las radios marxistas pregonan que Copenhagen les ha pedido el cuadro lamentable que Picasso pintó para la Exposición de París, titulado “Guernica”, como pudo titularse “El Congo”

Después del traslado de los ministros rojos de Valencia a Barcelona ha empeorado la situación de la ciudad que durante once meses ha sido residencia del Gobierno. Ya no hay ni arroyo. Los milicianos toman tal parte en la vida corriente, que las mujeres no se atreven ya a salir a la calle, como no sea a las colas. Reina la intranquilidad desde la salida de Negrín en el orden público, habiéndose suprimido los receptores de radio y el formar grupos en las calles para causar la desmoralización del pueblo.

La Casa Renault ha recibido un encargo de 42 coches para los magnates de la Generalidad. Este pedido constituye un presupuesto de 1.250.000 pesetas.

Los judíos están negociando miserablemente con las joyas robadas en España sin que las autoridades intervengan para nada. El frente Popular francés en su descarada ayuda a los rojos españoles, ha organizado una red de espionaje en San Juan de Luz y Hendaya. Uno de los espías es sobrino de Portela Valladares. A todos los simpatizantes de la España nacional los denuncian a los rojos. Mientras todos los países se ponen al lado de Franco, Francia influye a Inglaterra para que ayude a Companys , que quiere obtener un armisticio del Generalísimo. La complicidad de Francia en esta guerra, complicidad que la misma prensa censura, la coloca en un estado caótico. Francia se está creando una situación política muy desagradable. Este ir y venir de españoles rojos y de franceses amigos de los españoles rojos, demuestran la situación catastrófica en que se encuentra. El tiempo sabrá decir la última palabra. Las naciones se ponen junto a la España Nacional y se unen al bloque Alemania-Italia, mientras el comunismo sucumbe en todas partes.

Los rojos aprovechan los rabos y los pelos de los animales para hacer broches de afeitar.

8 de diciembre de 1937

Información de Radio AZ

Los catalanes recibieron al gobierno de Valencia con muchos inconvenientes e infinidad de pretextos. Los catalanes les impusieron a cambio de consentir su permanencia en Barcelona muchas cosas, por los conceptos más absurdos y de autoridad personal.

Como es sabido, los catalanes consideran castellana toda persona que no hable como ellos.

Los marxistas de Moscú necesitan acercarse a Barcelona, y ocasionan toda clase de gastos al gobierno central aunque éste también será marxista.

Companys ha ordenado que todos los funcionarios de los ministerios hablen en catalán.

Han sido inmensas las carcajadas que han lanzado los catalanes al ver que se obligaba a los castellanos a hablar como ellos

Neix A CONTRA VENT EDITORS: periodisme i humor

2008-10-30T15:38:00.001+01:00

Neix una nova editorial, A CONTRA VENT, amb la voluntat de convertir-se en un referent del periodisme literari i l'humor. Endinsar-se per les hemeroteques dels diaris i magazins catalans (incloses les publicacions de l'exili) és obrir la porta d'una habitació que estava tancada en la millor llibreria de la ciutat. Sovint ens havíem preguntat quants volums de les millors obres de la literatura catalana no es podrien omplir amb la recopilació de tants treballs. Ara, amb A Contra Vent, volem trobar-hi algunes respostes.

Recuperem la memòria històrica, naturalment. Però recuperem també la literatura. Aquest és l'objectiu que, amb tota la modèstia del món, té la nostra editorial.

Al llarg de les properes setmanes publicarem ja els dos primers volums: El periodisme silenciat: Just Cabot. Vida i cartes de l'exili, de Valentí Soler (barreja de biografia i epistolari d'un dels més importants periodistes del nostre país, director que fou de Mirador) i Big Jack el sanguinari, d'Àngel Ferran, la primera antologia que es publica d'aquest humorista, el gran autor de El Be Negre. De moment, podem avançar-vos que el llibre sobre Just Cabot serà presentat a l’Ateneu Barcelonès el proper dia 11 de novembre. Els tres lectors habituals del bloc i els que hi vénen a parar per casualitat, esteu convidadíssims.

www.acontravent.cat

Doctor Trueta, 1945

2008-10-20T12:50:00.000+02:00

“Me n’he anat pel món sense més bagatge que la fe en la meva Pàtria i els meus coneixements quirúrgics. Estic deslligat de tots els compromisos menys del de servir a la meva terra on pugui i com sàpiga. Aquesta fe m’ha donat coratge per enfrontar-me a un món nou i estímul per a convèncer-me. Tot el que sóc i tot el que tinc, ara com sempre, ho poso a la disposició dels que segons el meu criteri es proposin el bé de Catalunya"

Assistents a la presentació del llibre de Xammar al Col.legi de Periodistes: 0

2008-10-14T23:53:00.001+02:00

I en aquest resultat a mi m´ha semblat entendre una mica millor el periodisme que avui es fa en aquest país.

Premis literaris

2008-10-07T09:48:00.003+02:00

M´he presentat a uns Premis Literaris.
És curiós, això dels premis literaris, tu et penses que t´hi presentes per guanyar uns calerons i resulta que la broma et surt caríssima.
Primer, t´has passat hores i dies sencers treballant en el text. Mitja família es queda pel camí, les bronques guanyen en intensitat, els nens et miren amb la mateixa cara que el Felip Puig mira a la Carme Chacón.
Finalment, un dia, rendit, acabes. Ja no saps si ets tu que escrius un llibre o el llibre que t´escriu a tu.
Ara cal imprimir-lo.
Els concursos literaris a l´any 2008 demanen tots els documents en paper. Hectàres de l´Amazones són devorades per centenars d´aspirants a premis literaris que es veuen obligats a presentar els seus treballs per triplicat o quintuplicat.
Imaginem-nos, doncs, que tenim els 5 exemplats, degudament enquaderants, i després d´haver pagat una pasta (al voltant de 70-100 euros) per tot plegat. Tu veus la muntanya de papers i penses, satisfet, que allò és la teva gran obra; el teu compte corrent, en canvi, tocant de peus a terra, està horroritzat.
Aleshores, cal anar-lo a deixar a l´editorial o a la institució que convoca el Premi. Sembla fàcil, però 5 còpies d´un totxo de 350 pàgines (perquè es demana sempre en les bases el doble espail i impressió a una cara, naturalment) no és com portar una caixa de pastilles Juanola a la butxaca.
Però també superem la prova i arribem, per fi, al taulell on hem d´entregar la nostra obra destinada a convertir-se en un clàssic de les lletres catalanes.
Ahir, per exemple, vaig arribar abans que un altre que portava una caixa (jo anava amb dos bosses del Caprabo). És desgradable trobar-te la competència allà mateix, al taulell. Perquè si ell guanya, jo no guanyo. I aleshores el mires, de dalt a baix, intentes, furtivament, veure si el seu totxo és més gran que el teu totxo, i t´intranquil.litzes quan veus que ha triat un títol absorvent, tipus "El domador de somnis", i tu en canvi mires el teu i el trobes un desgraciadet.
Arriba el teu torn.
La nena del mostrador, atabalada davant dels centenars de totxos que se li acumulen al davant, gairebé ni et mira. Té pressa, la nena del mostrador. I va per feina. Apunta alguna cosa a l´ordinador, ho imprimeix i t´ho dóna: "No s´oblidi de portar aquest paper a partir de l´endemà de l´entrega dels premis, per poder retirar els exemplars dels que hagin perdut".

Dues bones crítiques

2008-10-03T21:49:00.002+02:00

PERIODISME GRAN (Melcior Comes, ElSingularDigital, 2 octubre 2008)

"Eren els temps de Planes, Gaziel, Sagarra, Soldevilla i etc., els quals van haver de callar quan l’alè pudent de la guerra civil i la carota de Franco van venir a tallar caps sense contemplacions"

Que una personalitat com Eugeni Xammar no tingués fins a l’aparició d’aquest llibre cap aproximació biogràfica és un fet que hauria d’avergonyir-nos. Em refereixo al volum ‘Periodisme? Permetin!’, de Quim Torra, editat per Símbol.

Fa cosa d’un any vam poder celebrar la reedició per part de Quaderns Crema del seu volum de memòries dictades a Josep Badia i Moret, ‘Seixanta anys d’anar pel món’, una obra absolutament fantàstica, que es llegeix com una gran novel•la del XIX, de les que hom no es cansa de recomanar: amb el seu personatge de províncies arribat a la capital catalana, amb la seva lenta però imparable ascensió dins un ofici (el periodisme), recorrent finalment tot el món, fent coneixences importantíssimes, arribant a les més altes responsabilitats enmig d’un dels períodes més tumultuosos de la història europea recent. Xammar se’ns presenta com un tipus sagaç, desbordant, vividor, amb un gran sentit de l’humor, i d’un cosmopolitisme arrelat en un més que justificat catalanisme.

Xammar és un exemple del gran periodisme que es feia en aquest país a principis del segle XX, on tota una generació d’escriptors van portar la feina d’escriure pels diaris i les revistes a la més alta exigència. Eren els temps de Planes, Gaziel, Sagarra, Soldevilla i etc., els quals van haver de callar quan l’alè pudent de la guerra civil i la carota de Franco van venir a tallar caps sense contemplacions. Per altra banda, no es perdin els articles que escrivia Xammar des de Berlín, recollits en un volum titulat ‘L’ou de la serp’ (que inclou una entrevista amb Hitler, dues si comptem també la de Pla), i si volen riure i descobrir com s’ho feien Xammar i Pla per sobreviure en aquella ciutat entre les dues grans guerres, doncs ara poden gaudir de ‘La vida amarga’ planiana en edició de butxaca, a 62, on trobem tota la part final del volum, ‘El cercle de Berlín’, dedicat a narrar-nos les seves tan còmiques aventures. Cregui’m quan els dic que és molt divertit, escruixidora literatura de primera.

Ara, Quim Torra, ens torna a aproximar al mestre en una obra fascinadora, homenatge i biografia, amb un pròleg magnífic d’Enric Vila. Torra és un entusiasta de Xammar, de la seva vida i articles, per això aquest llibre vessa fervor a cada pàgina. És una obra arravatada, molt vehement i engrescadora, en la qual Torra s’hi ha abocat de manera total, rescatant d’arxius i biblioteques gran quantitat de material inèdit: correspondència, articles, informes… Al final el lector acaba amb la convicció que ha llegit un retrat molt precís i aconseguit d’un grandíssim personatge, a més de repassar les circumstàncies més tràgiques del nostre segle passat: les dues grans guerres europees, la guerra civil, l’exili català…

Per tot això, ‘Periodisme? Permetin!’, de Quim Torra, constitueix una entrada immillorable en l’obra i en la vida d’Eugeni Xammar

Periodisme? Permetin! (Pere Antoni Pons – Diari de Balears)

Eugeni Xammar (1888-1973) va ser un dels més brillants escriptors de l’època daurada del periodisme català, una època que va abastar les dècades dels anys deu, vint i trenta del segle passat i que, com tantes altres coses belles, bones, catalanes i importants, va ser estroncada i anihilada per la guerra civil i per la dictadura criminal de Franco. Juntament amb Josep Pla, “Gaziel”, Josep Maria Planes, Carles Soldevila, Josep M. de Sagarra i companyia, Xammar aconseguí que el periodisme català del primer terç del segle XX oferís als seus lectors una visió del món que era, al mateix temps, internacionalista i eminentment catalana, en el sentit que la persona que llegia
els seus articles s’assabentava i participava dels esdeveniments i de les maniobres del panorama mundial sense oblidar la perspectiva i les circumstàncies (i els esdeveniments i les maniobres, és clar) del propi país. A causa del seu periple vital nòmada i de la seva personalitat inabastable i esquiva o desbordant, el de Xammar és un dels noms més mítics –i un dels més representatius– d’aquella colla o generació d’homes cultes i cosmopolites, políglotes i apassionats, ambiciosos i aventurers, treballadors infatigables amb una inclinació feliç cap a la bona vida, els quals eren perfectament conscients que “l’obligació dels periodistes és fer cada dia una obra mestra”. És en part per això que resulta tan difícil acostar-se a la figura de Xammar i no deixar-se endur per una fascinació sense matisos. Justament això és el que li ha passat a Quim Torra, autor de Periodisme? Permetin!, primera aproximació biogràfica que s’ha publicat en aquest país sobre Xammar. Segurament, la fascinació devota i vibrant no és la condició intel•lectual més adient per elaborar la biografia d’un personatge concret, però Torra no ha pretès fer una biografia convencional ni canònica, sinó més aviat oferir als lectors un retrat excitant i sanguini d’un home excepcional, i de l’època que hagué de viure.
És un retrat, a més, amb uns fonaments importants d’autoretrat, perquè Torra –que pel que s’intueix ha escorcollat tots els arxius i ha tret la pols a tots els papers interessants imaginables– cedeix la veu, sempre que convé, al propi Xammar, del qual es reprodueixen, com en una miscel•lània desordenada però dirigida, tota mena de textos, des de cartes personals fins a articles periodístics i documents polítics (un memoràndum escrit per a Josep Irla, primer president de la Generalitat a l’exili), passant per alguns extractes de la seva autobiografia i pels retalls d’algunes de les escasses entrevistes que li feren. El resultat final és una mena d’autoretrat de Xammar comentat i acotat i completat per Torra, en el qual la prosa perspicaç, enèrgica, humorística i trepidant del periodista es va combinant amb la visió, sostinguda per un fervor informat, de
l’autor del volum, que esbossa el caràcter del protagonista, descriu el període històric que va gaudir i patir, i relata les peripècies que li succeïren amb una prosa nerviosa i excitada molt eficaç. Per a tots aquells lectors que encara no coneguin Xammar (i qualsevol lector que es preui l’hauria de conèixer), aquest Periodisme? Permetin! suposa una excel•lent introducció. Torra aconsegueix perfilar una trajectòria professional i un caràcter que són complexíssims. Periodista vocacional, Xammar va cobrir o va viure alguns dels successos crucials del segle XX: la I Guerra Mundial; el naixement de la Societat de Nacions (on va treballar); els primers passos de la Rússia revolucionària, que va conèixer juntament amb Josep Pla, amb Andreu Nin que els feia de cicerone; l’Alemanya devastada pel Tractat de Versalles i de l’ascensió de Hitler al poder; la convulsa Espanya de la República i de la Guerra Civil; la II Guerra Mundial; el naixement de les Nacions Unides; les penúries de l’exili català... També ideològicament Xammar resulta fascinant: catalanista radical que visqué més de seixanta anys fora de Catalunya, demòcrata fins al moll de l’os, liberal antitotalitari, americanòfil i antiespanyolista...El periodisme? La vida? Llegeixin Xammar!

Amb el Bibliobús a Madrid

2008-09-28T19:15:00.001+02:00

Em fa il.lusió. Dimarts que ve presentem el llibre del Bibliobús a Madrid. I en català, naturalment.
Quines coses.

Alfons Boix i Vallicrosa, catalanisme, República i exili

2008-09-23T11:12:00.001+02:00

El desconeixement de la nostra història recent és de proporcions colossals. La destralada franquista s’endugué vides i il•lusions, però sobretot s’emportà la nostra memòria. Poc a poc anem reconstruint-la. Però tan a poc a poc i de manera tan fragmentària!

Sabien vostès que Alfons Boix i Vallicrosa, nascut a Santa Coloma el 1899, fou alcalde per ERC a Montcada i Reixac en dues ocasions durant la República, que va haver de marxar a l’exili, que emigrà en el Sinaia a Mèxic, que fou company i amic dels Pi i Sunyer, Pere Bosch i Gimpera, Riera Llorca o els doctors Puche i Armendares, que jugà un paper actiu en l’activitat catalanista a Mèxic, que va escriure els últims anys de la seva vida sobre Anselm Turmeda i Ramon Llull?

Qui ha llegit mai cap dels seus articles? On és el carrer a Santa Coloma que reconeix a un dels seus fills il•lustres? Per quant un acte que ens recordi a tots els colomencs la història que durant tants anys ens ha estat escamotejada?

Alfons Boix i Vallicrosa és un dels membres d’una de les famílies que millor ajuden a entendre no només les contradiccions de la història de la nostra ciutat sinó del que va passar a moltes parts de Catalunya. Aquells petits propietaris rurals que anaren constituint el teixit d’una burgesia il•lustrada, on l’estudi i la ciència els feia obrir-se, a començaments de segle XX, a les transformacions d´un nou món. Arrelats a un poble i a un paisatge, però fondament apassionats pel coneixement en tots els ordres. Alfons Boix, com la resta dels seus altres 4 germans (les germanes no), estudià una carrera universitària. El contacte amb Barcelona i Madrid (on en Francesc, un dels germans estudià Medecina) modelà unes personalitats i unes ideologies: Josep Maria, l’hereu, va estudiar Química i es va presentar per la CEDA a unes eleccions al Parlament, era intel.lectualment inquiet i obert a les idees socialitzants europees; Alfons, Doctor en Ciències Químiques i Farmacèutic, d´Acció Catalana i ERC; Francesc, del Partit Izquierda Republicana d´Azana, fou milicià i comisari polític durant la Guerra Civil, combaté a la resistència francesa i fou detingut i empresonat al camp de concentració de Matauhsen (a qui dedicarem un colomenot en el futur); Lluís, advocat, consevador acèrrim, arrestat i condemnat a mort pels anarquistes els primers mesos de la guerra civil, fou tancat al vapor Uruguai i salvat a l´últim moment pel seu germà Francesc; i, finalment, Ferran, veterinari, liberal. Una pluralitat de pensament fascinant. Tots, profundament colomencs, ja que encara que nascuts a Sant Miquel de Cladells, vivien a Santa Coloma

Alfons, fill de Josep Boix i Estany i de Catalina Vallicrosa i Corbera, va néixer a Santa Coloma el 19 de juliol de 1899. Estudià química i farmàcia a Barcelona i es doctorà a Madrid a on tenia de company, i a vegades contrincant, al Dr. Pascual Vila. De tornada a Barcelona, entrà en contacte amb els cercles catalanistes. L´any 1932 el trobem ja com el candidat de l´Acció Catalana de Rovira i Virgili i Nicolau d’Olwer a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya per Girona. Ni ell ni cap company de candidatura no sortiria escollit, escombrats per l´ERC de Macià.

Tanmateix, posteriorment ingressaria precisament a l´Esquerra, ja que és com a membre d’aquest partit que accedí a l’alcaldia de Montcada i Reixac el 1934 primer i el 1936 després. La guerra escapçaria una carrera brillant. Alfons va haver de deixar enrere el seu lloc de professor ajudant de Química Orgànica a la Universitat de Barcelona i professor de Química a l’Institut Pi i Margall. Amb l’entrada dels feixistes a la capital catalana, va haver d´emprendre el camí de l´exili.

El maig de 1939 es començaria a organitzar a Mèxic el trasllat del primer contingent de refugiats espanyols que el Govern de Cárdenas rebria en forma oficial. Negrín havia creat el Comité Técnico de Ayuda a los Españoles en México (CTAE), presidit pel doctor Puche, que coordinaria els preparatius de l’arribada dels primers vapors. I així Boix arribava a Veracruz, a bord del Sinaia, uns dels mítics vaixells de l’exili, el 19 de juny de 1939. El seu registre del servei de migració com asilat polític és el número 121353, de data 14 de juny i indica com a “señas particulares” una “cicatríz de operación en muslo izquierdo”. La seva dona Roser Albert i les seves dues filles, Roser i Mercè, creuaren els Pirineus a peu amb un guia, s’embarcaren fins a Nova York i des d´allà viatjaren després a Mèxic.

S’obria una nova vida per ell, als 40 anys d’edat. La seva professió l’ajudaria ràpidament a col•laborar en varis laboratoris químics, sobretot a la fàbrica “Laquisa, S.A.”, propietat de Cèsar Pi-Sunyer, fill del doctor August Pi i Sunyer, parent llunyà de la dona d’Alfons. Als anys 50, la segona guerra mundial va afavorir la posició comercial de la incipient indústria química de Mèxic. El Dr. Alfons Boix ajudà a que “Laquisa” es col•loqués al capdavant de la indústria química local.

Destacat catalanista, participà de manera activa en totes les activitats que s’organitzaven a l’Orfeó de Mèxic. La seva néta, Nuri, que m’ha fet arribar la majoria d’aquestes informacions, recorda que el seu avi Alfons els donava classes de català a tots els set néts, els feia arribar llibres en la nostra llengua i els llegia sovint alguns exemplars de Patufet que no se sap com havien arribat amb ell a l’exili.

Però a més a més Alfons Boix, que va deixar el Laboratori i va poder comprar una farmàcia, va encetar una col•laboració força destacada en les revistes de l’exili mexicanes: Pont Blau i Orfeó Català. Els seus estudis sobre Anselm Turmeda i Ramon Llull es completaren amb d´altres sobre “El vent de la història”, “Catalanitat i nou humanisme” o “Homenatge a Pere Bosch Gimpera”

Va morir el 1965, enyorat de Sant Miquel de Cladells i de Can Boix, la casa dels seus avantpassats, on no va tornar mai més.
(Revista "Ressò", setembre 08)

Vaig de bòlit

2008-09-12T20:10:00.003+02:00

La veritat és que ara que aquest bloc és seguit per milers d´internautes, lamento estar una mica aturadet.

Estic acabant quatre coses, el termi de les quals acaba durant aquest mes de setembre. Ja es poden imaginar que això vol dir que les quatre les estic acabant malament. Tan se me´n dóna. Ha arribat un punt que les acabo, les envio, ho deso en el meu cervellet i a altres coses mariposa.

La situació actual és la seguent: he guanyat la demanda contra Axa (això és bo, perquè si la guanyo definitivament -han recorregut- m´allarga el termini de la milla verda); segueixo sense saber qué fer, a la vida (i això és dolent, perquè ja tenim una certa edat com per anar d´adolescent amb problemes existencials); tinc uns projectes molt interessants a fer, entre ells ajudar a la Teresa Rovira a redactar les memòries i acabar l´edició de les cartes de Casals i Trueta (això és bo, perquè difícilment hom es trobo amb personatges com aquests per l´av. príncep d´astúries, entre colmados pakistanesos i bastides que no deixen passar ningú); i l´octubre publicarem el primer títol de A Contra vent (això, em temo, és dolent; perqué costarà diners i tot el que costa diners és, per definició, i més en la meva situació actual, dolent)

Seguirem informant.

Proper dimarts: presentació de El Bibliobús a Reus.

Sembla mentida com un mateix pot arribar-se a estressar-se per coses que només a un mateix l´interessen i l´afecten. És un tema que m´intriga i sobre el que penso estudiar, quan tingui temps

Una frase de Maragall (Joan)

2008-09-04T22:29:00.002+02:00

El catalanisme, un crit entre perills.

Tornem a obrir el bloc.

Benvinguts.

La gallina pelada

2008-08-13T16:06:00.003+02:00

Es pot ser una muntanya i dir-se gallina pelada?
La resposta és sí i resulta que és a Gósol, davant del Pedraforca. Allà fa la seva vida, ella, pobreta, la gallina pelada.
Arrossegar un nom així no és fàcil. L´Eiger, el Matterhorn, fins el Monch o el Santis semblen embolcallats d´un glamour que la pelada no té. Inclús el Puig Sacalm o el Taga, molt més baixes, fan una mica el gallet (comparació que, la gallina pelada, odia com cap altra)

En definitiva, tot en contra, però ella passa de tot i fa anys que ha decidit no inquitar-se el més mínim. No volies caldo, doncs la gallina pelada t´ofereix dues tasses!. Les agafes o no, això és cosa teva, perqué la pelada amaga el cap sota l´ala a l´hora d´intentar convèncer-te que la desplomis.

Naturalment, el Pedraforca, que el té al davant, li prén tot el protagonisme. Però ella, ni mu, millor dit, ni un cloqueig, perquè sap que és del seu cim, i només des d´allà, que hom s´adona del que és el gegant de les dues sines de pedra.

No té la volada curta del Cadí, ni sembla un mona de pasqua com el Pedraforca. L´elegància natural de la gallina pelada s´imposa. Coco Chanel és al traje chaqueta el que la gallina pelada és a les muntanyes.

I quan aneu pujant la sentiu esvolotar-se, com si pensés que també vosaltres la desplomareu un altre cop, però quan es rendeix, vencuda, deixa anar un kikirikí que us posa els pèls que punta, perquè en lloc d´un ou al seu cim hi ha una creu, i us adoneu, o tempora o mores!, que era un gall transvestit de gallina. Questió de plomes.

Xammar a Can Vila

2008-08-05T12:40:00.002+02:00

L'amic Enric m'ha deixat entrar a casa seva. Benviguts, passeu, passeu.

O sigui que no hi ha com llegir-ho en directe:

www.enricvila.cat

Xammar greatest hits. Qui està fora de la comunitat catalana?

2008-08-04T14:20:00.002+02:00

Si els sembla bé, podríem passar uns dies amb l´amic Eugeni, a la fresca. També podríem passar-los amb l´Apel.les Carod, per exemple, però, convindran amb mi, ja posat a passar el temps, passem-lo amb una mica de glamour.

Durant agost, i fins que no se m´acudeixi una altra cosa, anirem publicant algunes perles xammarianes. Ajuden a passar el calor. I la vergonya de certs nomenaments.

Qui està fora de la comunitat catalana? (Primera part)
Si després de l’alliberament de França, retrobada la llibertat d’expressió, he fet —molt poc sovint— obra de polemista contra catalans, ha estat únicament per a definir una posició personal que no admet relació, ni transacció, ni reconciliació amb els intel•lectuals, militants del catalanisme, que feren pública proclamació de llur apostasia quan la dissort de Catalunya era més gran, i que ara, bo i gaudint de les comoditats i remuneracions que procura el conformisme, preparen un arrepentiment que proclamaran, sense vergonya, quan soni l’hora de poder-lo comercialitzar. He volgut, així mateix, afirmar d’una manera categòrica que no accepto cap contacte, fora dels que puguin produir-se entre irreductibles enemics, amb els comunistes catalans, servils agents executors dels designis de l’imperialisme russo-soviètic contra la llibertat, i aliats del comunistes espanyols en l’empresa de preparació d’una nova guerra civil l’objectiu de la qual seria l’establiment a Catalunya, per temps indefinit, d’un règim d’esclavatge econòmic recolzant una tirania policíaca. Tant els uns com els altres s’han situat fora de la comunitat catalana. La concòrdia entre els catalans, la reconciliació nacional, sense les quals no és possible el retorn de Catalunya a una vida civilitzada, són una cosa. Els apologistes catalans del general Franco i de la Pasionaria, igualment menyspreables, en són una altra.
[Memoràndum al President Irla, 1951]

Una carta de Josep Maria Trias i Peitx sobre Carrasco i Formiguera

2008-07-30T22:52:00.002+02:00

Fins ara, jo tenia un ídol polític, en Carrasco i Formiguera, i un escriptor, en Xammar. Ara ja en tinc dos, de cada: a en Carrasco hi he sumat en Trias i Peitx; a en Xammar, en Just Cabot.

Freds, oi? Així és com jo em sentia fa uns mesos si algú m´hagués citat aquests noms. Més que fred, congelat.

Qui van ser? Comecem avui pel primer.

Trias i Peitx és el gran polític d´Unió Democràtica durant la República i els primers anys de l´exili. Ni Vila Abadal, ni Romeva, ni Serrahima. Trias i Carrasco van ser els caps d´aquell partit, que visqué al full de la navalla, entre el catalanisme i la doctrina cristiana. De Carrasco, malauradament, ja ho sabem gairebé tot. De Trias, en canvi, no sabem res. I d´això va un llibre que estem preparant, amb la intenció de rescat un dels membres fundadors d´Unió, el seu secretari general durant la Guerra Civil, l´home que durant el primer exili es mobilitzà i es multiplicà per treure els seus compatriotes dels camps de concentració francesos. Ell afirma en les seves memòries que en va treure 50.000. Probablement exagera, però encara que fossin 500 (i segur que el més raonable és pensar en uns 15 o 20.000), quin valor! Quina bona feina!. Després encara va tenir temps per trobar un castell que es faria famós on hi anaren a parar alguns dels nostres escriptors que fugiren de Barcelona amb el bibliobús, a Roissy en Brie.

No va tornar mai, però sempre va tenir Catalunya al cor i als seus amics. Especialment, Carrasco.

A l´arxiu de Ventura Gassol hi la carta que Trias va enviar a aquest el dia del vint-i-cinquè aniversari de l´assassinat de Carrasco. És realment emocionant:

París, 9 d’abril de 1963

Ventura, germà i amic,

A les 6 d’aqueix matí del dia d’avui, s´han complert 25 anys que en Manuel –quin nom de predestinació- moria afusellat al fossar de la presó de Burgos.

Ell, l´home de les solucions d’harmonia; ell, per excel•lència l´home de pau; ell, l’antiviolent autèntic per convicció espiritual i per cultura humanística; ell, ambaixador d´un poble pacífic prop d´un poble pacífic; fet presoner en la mar lliure sobre un vaixell desarmat quan es dirigia a complir la seva missió, acte inaudit de pirateria contrari al Dret Internacional dels pobles civilitzats moderns. Un ambaixador afusellat... ni Hitler s´ha atrevit a tant.

Bodes de Plata de sang... sang generosa –cristiana i catalana- que abeurà la terra seca de Castella.

Bodes de Plata de sang que s’escauen en Setmana Santa. Sense minva de la llibertat de l´home, la Providència de Déu es plau de marcar els seus camins de cruïlles, paral•lels i coincidències, que els facin besllumar les perspectives del passat, les esperances i les certituds del pervindre. En llegir fa una hora la crònica evangèlica de Marc explicant la Passió del Fill de l´Home, m’astorava d’admiració de com encaixava en la presó, processó i mort de Manuel. Me’l conec fil per randa el procés d´en Manuel... i sols Déu sap com m’ha costat de perdonar com ell, la víctima propiciatòria injustament sacrificada, m’ho ha demanat amb reiterada exigència. Sols Déu sap les llàgrimes que m’ha costat perdonar.

Però aqueix matí davant de Déu, no he seguit pas ni la litúrgia del dia, ni la de la missa pels morts, sinó la litúrgia dels martiris: no he cantat un De Profundis, sinó un Magnificat ple d’al•leluies.

Car no escau a la Providència de Déu de suscitar en la proliferació de democràcies cristianes que les nostres generacions han infantat, màrtirs i Santes amb talla humana d’homes polítics. En Maunel sembla ésser sol fins ara, i en tot cas, el primer en el temps, passant a la Santedat pel martiri.

En Manuel és l´únic home polític català afusellat en terres de Castella durant la guerra incivil. Calia que la injustícia legalitzada es perpetrés sobre un cristià autèntic, sense una gota de sang a les mans; calia que la injustícia que pesa fa segles sobre el nostre poble es personalitzés. Calia que a l’hora que l’església desmitifica Sant Jordi, un Sant autèntic de soca arrel sorgís de la nostra terra.

Canta, germà poeta, un càntic nou que renovelli la faç de la nostra terra. La sang dels màrtirs és sempre fecunda. Al•leluia!

Una abraçada

Josep Maria Trias

Les mosques de La Garriga

2008-07-25T23:35:00.003+02:00

Estic fent un treball sobre Manuel Fontdevila i Cruixent, periodista i humorista, "cònsul de Granollers a Madrid", un xammar en potència, més "light" però amb el mateix sentit de l´humor.

Un article seu a L´Esquella de la Torratxa, de l´any 1918:

Les mosques de la Garriga. L´home i les bèsties

Fa quinze dies que sóc a La garriga. La Garriga fora un poble ideal a no ésser la colònia de mosques que hi passa l´estiu. No són “les mosques de la plaça pública” de Zaratrusta, són les mosques de tot arreu. És la pansmosquèmia, les mosques del carrer, les de casa, les del veïnat, les del cafè, les de l’església!... fins les de la muntanya.

La Garriga és un poble agradable i pintoresc. Pintoresc per fora i per dins. Pintoresc des de l’alcaldia al prat. Pintoresc a cal barber- barber model que sap remullar i donar la raó al client amb una gràcia extraordinària-; pintoresc a l´hostal on hi arriben aquells carros de cavall, majestuosos que recorden les històries de lladres de camí ral i fan presents escenes i episodis de Les esquadres de Catalunya; pintoresc el cafè dels senyors, on alguns senyors d ela colònia pasturen el llur esperit pel tapet verd de la taula del tresillo; pintoresc en els hotels per a reumàtics classificats en reumàtics de primera –els de Can Blancafort- , reumàtics de segona o classe mitja –els de l´hotel Martí- i reumàtics de tercera –els de Can Fernando-; pintoresc el carrer on les mamàs barcelonines passegen el bé de Déu de ses filles i els estalvis dels marit durant tot l´any; i on els senyors passegen les seves viseres impecables de pasta de disc de gramòfon. Viseres que, si parlessin, com les plaques de gramòfon parlen quan les graten, ens dirien diverties historietes d’estultícia i de banalitat, neutralitat germanòfila, panxocontentisme inclement, etc...

La Garriga és, en veritat, un poble superlativament pintoresc i simpàtic, però...Oh el terrible però! Les mosques m’amarguen l’existència. El menjador de casa és la plaça de la Concòrdia o la Porte Saint Martin de les mosques. Una assemblea continua. Una fira de mosques. Una multitud revoltada. ...De vegades, tot dinant en cau una a l’escudella. És que l’espai és petit per al número d’aparells que hi voleien creuant-lo en totes les direccions; és que ha topat una mosca amb una altra i la més dèbil ha resultat amb panna. Es toquen una amb l’altre. Es fan malbé. S’empaiten. Es maseguen, però, sobretot, maseguen al que les ha de suportar.

Diu que no són del poble; diu que hi passen l´estiu. Serà, potser, que el canvi d’aigua els prova. Se’t mengen de viu en viu.

Quan comparo el vol pausat i suau de les escasses mosques barcelonines, que baixen a les taules i es posen sobre els objectes com un vol plané, amb l’agitació turbulent de les mosques de La Garriga, penso amb fruïció quan beneficiosa és, tant en les bèsties com en les persones, la influència del medi ambient. Les mosques de la colònia es prenen aquesta terra com a país conquistat. A Barcelona, potser voleiarien d’altra manera. Aquí es creuen en llibertat de voleiar com els sembla... Creiem que l’Ajuntament hauria de preocupar-se’n de dictar mides regulant el trànsit d’aquests animalots. No ha fixat fa poc temps uns cartells amb sentències i màximes morals per als homes? Per què no hi afegeix algun consell al•lusiu a les mosques? Podria dir, per exemple: “Mosques, respecteu les calbes”. Res hi ha més empipador per a una calba que la santa insistència (perdó Xènius) d’una mosca.

Si La Garriga vol ésser un poble agradable al foraster ha de preocupar-se d’aquest problema. Per Europa s´ha parlat del peligro amarillo, per a La Garriga jo senyalo el perill de les mosques, que no em deixen acabar dignament aquest article perquè ara mateix em volten i m’amoïnen.

Carta oberta als Srs. Azúa, Boadella i Espada

2008-07-18T15:50:00.002+02:00

Benvolguts compatriotes,

L´any 1973 Eugeni Xammar va rebre una invitació per assistir a l’homenatge d’una distingida personalitat catalana. El document era redactat en català i castellà. Xammar, després de recordar als convocants que ell parlava 7 llengües i n’escrivia correctament 5 (de fet, n’escrivia correctament les 7, però no ve al cas), acabava dient que, “nogensmenys, els documents bilingues catalano-castellans, no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa”.

A nosaltres ens passa igual amb els Manifiestos que de tant en tant tenen la gentilesa d’enviar-nos: no és que no els entenguem, els entenem massa. Per això el seu impacte va decaient a mesura que passen els anys. Davant del risc d’extinció del català, qui pot prendre’s seriosament els seus Manifiestos? I malgrat tot vostès insisteixen i, amb una trapelleria poc enginyosa, encara es queixen que reben desqualificacions injustes i poc argumentades. Es pot llançar la carnassa a les piranyes i després demanar que fem unes braçades de relax? Però el Sr. De Azúa insistia en el tema en un article a El País fa pocs dies i aprofitava per reblar el clau expressant la sorpresa que li produïa veure tants catalans que combatien el Manifiestos expressant-se en castellà. Perquè no ens titllin d’irredents, en aquest punt els donem tota la raó: és tristíssim veure defensar el català en castellà.

I ara que ja hem coincidit en un supòsit, permeti’ns que justifiquem perquè no coincidim en cap altre més. Creiem que volien escoltar arguments. Els nostres són aquests:

1. Al principi fou la desnormalització. Vostès situen la foto finish de la discussió del plantejament de la qüestió l´any 2008 i nosaltres la posem el 1939. Si parlem de normalitzar una llengua és, naturalment, perquè, al nostre parer, partim d’una situació de desequilibri. Són molt lliures de pensar que no cal normalitzar res, que és car i que és inútil. Que les coses són com són i que no importa a ningú com havien estat ni perquè ara resulten d’una determinada manera. Nosaltres pensem, en canvi, que quaranta anys de discriminació, de persecució, de prohibició i d’impossibilitat de defensa, mereixen una política de suport, d’ajut i de priorització.

Va ser estudiant la sortida dels escriptors catalans el gener de 1939 en aquell atrotinat bibliobús del Servei de Biblioteques del Front quan vam entendre el que va significar la dictadura franquista. Va ser en veure el final de Pompeu Fabra o Rovira i Virgili quan ens adonarem de la immensitat de la catàstrofe per a la nostra llengua. Va ser llegint Francesc Trabal quan escrivia a la seva neboda explicant-li el seu pas de la ratlla dient que "callàvem per poder tornar-te la paraula. Guardàvem la llengua, que anaven a arrencar-te" que vam saber què havia passat.

Aquest és l’autèntic debat. I sí, és un debat polític, és a dir, de “manera d’entendre la gestió pública”. Hi ha res més important que una llengua? Privat un poble de la seva llengua, què li queda? Nosaltres optem per normalitzar, és a dir, intervenir. Vostès no ho volen així i, per tant, opten també per intervenir. Perquè les dues són dues opcions polítiques.

2. Fronteres i drets lingüístics. Vostès mantenen que a Espanya no hi ha d’haver-hi fronteres lingüístiques. És una altra opció, sí. De fet, a l’extrem, és fins i tot una bona opció pels catalans, perquè podríem entendre que quan ens desplacem a viure a Sevilla podrem continuar educant els nostres fills en català. Però ens temem que aquesta interpretació no els acabi de satisfer. En canvi, vostès demanen que una família en castellà pugui educar els seus fills en castellà a Catalunya, creant una doble línia escolar. Sens prejudici que saben molt bé que els drets individuals es respecten i es respectaran sempre, la qüestió que posen sobre la taula és la d’una pretesa discriminació. Tenim entès, però, que el Sr. De Azúa ha estat vivint a Ginebra darrerament. Està segur, el Sr. De Azúa, que no hi ha fronteres lingüístiques intraestatals? Què deu opinar d’aquesta tesi un suís de parla alemanya que decideix anar-se’n a viure a alguna de les ciutats del llac Léman? Està discriminat per ipso facto haver de passar a educar els seus fills en francès? L´única solució que Suïssa o Bèlgica han estat capaces per assolir una certa “pax linguae” ha consistit, precisament, en l’estricte delimitació de fronteres lingüístiques dins de les seves fronteres estatals. Només així, valons i flamencs, ticinesos o romanxs han après a conviure en convivència i democràcia. Vostès poden triar el model d’Estat que vulguin. I tant. Nosaltres, ens quedem amb Bèlgica i Suïssa. I els fem una pregunta: Per què no podem ser com ells?

3. L’espanyol llengua comuna. Tot, a la vida, depèn de la perspectiva des de la que es miren les coses. El seu amic Savater, per exemple, és un basc que potser li agradi dir que viu en el Norte. Uns altres bascos, en canvi, tenen una altra perspectiva de les coses i prefereixen dir que viuen a Euskadi. Amb els valencians i el Levante, els catalans i el Nordeste passa el mateix. Qüestió de perspectiva, no cal donar-li més voltes. Per vostès l’espanyol és la llengua comuna d´Espanya. Per nosaltres, el català és la llengua comuna dels Països Catalans. Dit això, naturalment que volem participar de la riquesa de l’espanyol i de les enormes possibilitats que ens dóna. De la mateixa manera que tampoc no volem renunciar ni a l’anglès, ni al francès, ni a l’alemany ni a qualsevol altra llengua que ens permeti conèixer altres cultures i realitats.

Arguments contra arguments. Vostès tenen els seus. No saben quin greu ens sap que no comparteixin els nostres. No tenim massa temps, nosaltres, perquè la nostra llengua viu un moment crític i ens cal tots els esforços per salvar-la. Els seus fills continuaran parlant en castellà; els nostres, no sabem si podran viure en català. Per tot això, Déu meu!, com ens agradaria tenir-los al nostre costat!

Ben atentament,

Quim Torra

El Primer Manifiesto de 1939

2008-07-09T19:26:00.002+02:00

Aquestes expedicions arqueològiques pels arxius permeten a vegades trobar autèntics dinosaures juràssics.
Avui, té, com sense voler-ho, mirant uns papers de Ventura Gassol (ja s´ha d´estar malament per mirar papers d´en Ventura Gassol) he trobat una d´aquelles perles que justifiquen un matí a l´Arxiu Nacional de Catalunya.
És sensacional veure com del 1939 al 2008 seguim exactament igual:

Fuego

Fuego de inquisición y purificación encenderá nuestra revolución sobre la Cataluña conquistada. Un fuego alegre y violento de fiesta en la noche clara de aquella clara ribera. Echaremos en ese fuego todas las mentiras fin de siglo que ahogaron a Cataluña Que hermosa hoguera de llamas altas y ruidosas, en cuyo término llegará el Alba.... Echaremos al fuego la Cataluña orfeónoca y ripiosa de los coros de Clavé y los Juegos Florares con reinas feas, municipales con casco y poetas de barriada. Quemaremos en esa hoguera la Cataluña naturista, filantrópica y roussiniana de Palestra y la biblioteca Helios. Quemaremos la Cataluña ridícula del momento a Casanovas lleno de discursos y citas y la Cataluña de los domingos con desfiles de horteras con barretina y alpargatas. Y la Cataluña asquerosa del Paralelo y de la literatura de suburbio y la Cataluña ambiciosa y fría de Cambó. Quemaremos las arquitecturas de Gaudí y del Paseo de Gracia, asilo de los últimos límites de lo feo en trance de locura: las casas en forma de grutas, las torres en forma de puro y los gasómetros en forma de árbol . Quemaremos la Cataluña abogadil, disminuida, egoísta y chillona del Estatuto y de aquella Generalidad de contables que jugaban a ministros y de escritores de quiosco metidos a diputados de un Parlamento ridículo. Quemaremos los últimos restos del separatismo mediterráneo, el que empezó en Nápoles con Masnaiello y acaba en la fuga de Companys. Quemaremos los papeles de Els Segadors y de la Santa Espina y las letras catalanas que no sabían el idioma imperial y rotundo y otra vez el Mediterráneo oirá las sonoras voces castellanas hechas para hablar con Dios. Y quedará la alegre y hermosa Cataluña de siempre, la Cataluña artesana y navegante que daba al imperio capitanes, virreyes, poetas y navíos; la que era sede de la española cortesía y puerto de nuestras empresas universales. Volverá la Cataluña que dictaba las leyes del Consulado de Mar y tenia una clásica serenidad de vieja estirpe. La Revolución del espíritu devolverá a Cataluña el espíritu que había olvidad a fuerza de agobios de una mala literatura. Y si retoña cualquier intento separatista será extirpado de raíz donde quiera que se esconda y esté donde esté, aunque sea bajo especies de regionalistas o folklóricas o sentimentales, porque sembrando aquellos vientos se han recogido estas tempestades de ahora. Y sería crimen de traición a España empezar el mismo juego. Cataluña tendrá el honor de juntarse en el yugo de nuestra doctrina donde solo caben las entidades naturales; la familia, el sindicato, el municipio y el estado para la unidad absoluta e irrevocable de una irrevocable España.

Arriba España – Pamplona – 29 gener 1939

Desprograma Tele5

2008-07-02T14:26:00.003+02:00

El pare ahir em va dir que havia despgrogramat Tele5 de la seva tele. Avui m´arriba la foto seguent.
És reconfortant veure que encara hi ha vida.
A la merda amb això del tele5 merdós. Si ja no ho vèiem, ara es tracta de desconnectar-lo, no sigui que fetn zapping encara hi passéssim.

ELS QUE NO VIBREM!!

2008-06-30T09:42:00.003+02:00

L'Eugeni Xammar el juny del 1955 també es creia amb el dret de no "vibrar" al unison dels espanyols amb el triomf de le seva selecció de futbol. Així ho demostra en Quim Torra i Pla en la seva magnifica biografia del gran periodista que fou Xammar "Periodisme? Permetin! (pags. 49 i 50)", quan transcriu una correspondencia entre l'Armand Obiols i Xammar a proposit d'anar a veure un partit de futbol Suissa-Espanya a Ginebra i en Xammar escriu "I en sortir del futbol, animats per la victòria helvètica, aniríem a menjar el pollastre mercerenc"( que hauria guisat la Mercè Rodoreda, companya en aquells dies de l'Armand Obiols)

Sentir-se ocupat

2008-06-29T23:12:00.002+02:00

Poques nits com la d´avui he experimentat una sensació més profunda de viure en un país envait i ocupat.

La veritat és que sonen molts clàxons i petards per la victòria d´Espanya. És a dir que hi ha molts espanyols que ho celebren en el meu país.

La sensació esquizofrènica de ser un membre de la tribu dels sioux vivint a Catalunya és total. Mai com avui sento ser part d´una minoria. I si ens porten a les cambres de gas i acabem d´una vegada?

Estem acabats? Té cap futur el catalanisme l´any 2008 en el nostre territori repoblat? Com convèncer aquells catalans (avui dinant a Can Miró molts anaven en Espanya perquè jugadors catalans hi estaven fent un paper destacat)que viuen en la diglòssia del seu sentiment patriòtic catalano-espanyol?

Tant han canviat les coses de la República encà? No eren també els "murcians", els "lerrouxises" i els "failangistes" l´expressió d´aquest sentiment espanyol a Catalunya? Per què aquesta gent volen ser una província espanyola?

Per què ens ha tocat ser catalans a la vida?

Com deia Xammar, Espanya serà sempre per mi una realitat incomprensible. Pero Catalunya i els catalans, també

La mare que et renyava era un robot

2008-06-23T19:25:00.002+02:00

Sóc un fatal lector de poesia. Però l´Anna Ballbona, premi Amadeu Oller 2008, va tenir la gentilesa de regalar-me el seu llibre.I vés per on hi he trobat humor i adjectius a dojo. Lectura imprescindible.

Una bona manera de passar una revetlla:

La mare que et renyava era un robot

Era ben fàcil. La mare que et renyava era un robot,
perquè la de debò l´havien segrestat
a les tenebres dels mals endrecos.
Te l´afiguraves emmordassada,
patint per tu davant la injustícia
de les flamarades sense motiu. Era ben fàcil.
Una mica més gran
saltironejaves encara amb la idea robòtica
i, amb recanca, no en descartaves la hipòtesi,
fins que va arribar, de debò, la cibernética,
fins que vas descobrir, astorada,
que els autòmates de llargues urpes,
els mateixos que et passen fregant
i llancen una esgarrapada rutinària,
perboquen caa dia una por infinita.

L´edat d´aquesta poetessa és gairebé insultant, 28 anys, per la qual cosa ens esperen tardes de glòria. I si tornessim a llegir poesia per culpa seva?

Edita Galerada i el poden trobar a tot arreu (és a dir, quan el llibreter faci aquella cara de "ehhhh????", vostès els diuen que és una autora revelació, Premi Amadeu Oller i que demà sens falta volen la mare que et renayava era un robot a la llibreria sinó vol, el llibreter, que caigui el desprestigi i el malnom sobre el seu establiment; amb sort, al cap de dos mesos el tenen)

Tractant-se de Xammar, jo no prenc mai precaucions

2008-06-17T10:51:00.001+02:00

Allá vamos:

Avui, presentació a la Fonda Europa, territori xammarià per excel.lència i dijous, al matí, a l´Ateneu Barcelonès.

I que Déu i l´amic Eugeni hi facin més que nosaltres.

Fulgencio Delicado cara a cara

2008-06-07T10:39:00.004+02:00

El dijous era el dia.

Fa uns mesos, vaig arribar al convenciment que una demanda contra ANCE tenia sentit: hi havia dos o tres conceptes que arran de la meva gasificació el marc de 2007 es podien reclamar judicialment. Una prima d´antiguitat, una indemnització per 45 dies d´acord a unes altres bases i uns retencions que encara no m´han tornat. Total, uns quants milers d´euros. I és que per poca cosa millor no posar-s´hi.

A inicis de la setmana em va arribar que ANCE havia preparat a fons el judici, incloent uns assesoraments amb Price Waterhouse i altres fiscalistes. Jo, per la meva banda, havia llegit a fons Nicolau d´Olwer i Rovira i Virgili que, sospito, no tenen massa a veure.

I va arribar el dijous.

Els jutjats del social són a la Ronda Sant Pere. El meu, en un edifici d´oficines, planta quarta. Vaig entrar, vaig agafar l´ascensor i zas!, allà era ell. La boa constrictor.

Li han anat bé aquests mesos a la meva estimada serp Fulgencio Delicado. Té la pell més brillant, més fresca, hom diria que porta un règim de devoració de recursos humans esplèndids. I la veritat és que les baixes i acomiadaments a Ance i Wanderberg no han deixat de parar. I mentre baixen els recursos -humans- més bella i ufanosa està la serp.

Ha estat un instant però ens hem mirat. Aquells ulls es tornaven a clavar en mi després de tants mesos com dient -en serpilià- : estàs acabat, et triturarem. Ho he entès perfectament perquè, com Harry Potter, jo també conec el llenguatge de les serps.

El meu advocat tenia un altre judici i ha arribat tard. I amb presses. ANCE, en canvi, es plantava al judici amb 6 o 7 persones, totes al voltant de la serp, pendents del seu més petit moviment. Semblava talment que incubessin el seu ou.

I ha comencar el judici.

No els avorriré amb detalls, però hi ha un fet que val la pena remarcar. Em van acomiadar, sí, però m´estimaven. M´estimaven molt. Era l´apoteosi de l´amor i de l´estimació. No han parat de dir que era un super talent, que era un as del management, un líder, el millor, i que tenien una confianca cega amb mi. Per això, sostenen, em van oferir un super lloc de treball a Madrid. I com es van desesperar quan jo el vaig rebutjar! Quina depressió, quin desconhort! M´havien ofert el millor lloc de treball que tenien i, agafint-se, amb un sou de 170.000€.

Jo, quan ho he escoltat, m´ha agafat un cobriment. Mira què burro, m´he dit, de rebutjar un sou de 170.000€! Llàstima que mai m´ho haguessin dit, però aquest és un petit detall sense importància.

Total, breu, m´estimaven i em van pagar una molt bona indemnització. I jo, en canvi, els tornava a deprimir amb una altra demanda! Què injust, què miserable, per part meva.

M´han entendrit, ho reconeixo. Gairebé he estat a punt de demanar a la jutge (molt simpàtica) que desestimés la demanda. Anava a fer-ho, un impuls desconegut m´ha aixecat de la cadira i... Els ulls! Aquells ulls de la serp m´han mirat a la cara, ha obert la boca i la llengua bífida li ha sortit tan natural com totes les mentides amb les que han empastifat el judici. I he tornat a seure.

No ha anat pas malament. Vés, tu, si encara treurem alguns dinerets d´aquesta història.

Un any al singular digital

2008-06-01T23:35:00.001+02:00

Convergència Democràtica d´Escòcia i Esquerra Republicana d´Escòcia (maig 2007)
La neollengua d´ERC (juny 2007)
Frankfurter Allgemeine, Kafka i Tom Sharpe (juny 2007)
La C del PSC (juliol 2007)
Mas i Duran o Mas i Carretero? (juny 2007)
La pell freda del senyor Zapatero (setembre 2007)
El Sr. Duran i la marmota (setembre 2007)
Un consell de Mercè Rodoreda a la Sra. Peri Rossi (octubre 2007)
Eugeni Xammar i l´apropiació indeguda (1) (octubre 2007)
Eugeni Xammar i Josep Pla (novembre 2007)
Felicitats al PSC (novembre 2007)
Holandistes (desembre 2007)
Europeus en extinció (desembre 2007)
Handel, Zweig i Jennens (gener 2008)
Wodehouse i l´Honorable Conseller Huguet (gener 2008)
Fronteres linguístiques (gener 2008)
Espanya i la teoria del formatge de bola (febrer 2008)
Can Perxers (febrer 2008)
Carretero, torna (marc 2008)
Contra el desert i la crosta socialista (marc 2008)
1r. Premi Nacional al Polític no Dimissionari (abril 2008)
Puigcercós, Carretero i Terra Baixa (abril 2008)
El fàstic de viure a Barcelona (maig 2008)
La curtcircuitada Sra. Llansana (maig 2008)

Un cita xammariana per als temps actuals

2008-05-25T23:25:00.002+02:00

Tractant-se de Catalunya, jo no prenc mai precaucions (Eugeni Xammar)

Una capital contra el seu país

2008-05-19T19:20:00.002+02:00

El que mai s´havia produit encara és a punt de passar: Barcelona contra Catalunya.

Més que mai, la capitalitat de Barcelona és en entredit a tot el país. No és només l´ensulsiada dels transvassaments, és que Catalunya no vol tenir una capital de província, sinó una capital de la nació. Un empordanès, un ribagorsà o un del pla de Lleida comencen a tenir molt poques coses en comú amb la gent de la capital. I la que menys, la llengua que parlen.

La provincialització de Barcelona amenca el precari status quo de la nació de manera molt pitjor a com podem imaginar-nos. El trencament entre la Catalunya "rural" i l´área metropolitana serà la penúltima catáfrofe.

Sense Barcelona, Catalunya no és. Però amb una Barcelona provinciana, tampoc. Un dilema fatal.

Pau Casals i Josep Trueta

2008-05-14T20:49:00.003+02:00

En una d´aquestes visites a la Biblioteca de Catalunya que faig després de travessar la merda que hi ha per Barcelona, vaig demanar el Fons del Dr. Trueta per veure la correspondència que es van creuar ell i en Pau Casals.

Carta 17 novembre 1946 (de Pau Casals a Trueta):

Els governs de les nacions més responsables ens tracten com a quantitat negigible fins al punt de passar per sobre de la moral, la justícia de tots sentiments humans... El seu llibre (L`Esperit de Catalunya) representa la més digna de les protestes dient a les nacions en questió, i en la seva llengua, el que ha sigut el nostre poble i quin és l´esperit de Catalunya. Això a mi m´emociona, com hauria d´emocionar a tots els catalans capacos de sensibilitat patròtica.

La resta és igual de sensacional.

Total, vaig córrer a demanar una entrevista amb Amèlia Trueta, la filla gran del doctor. Em va rebre de seguida. Amable, elegant, molt guapa, la Sra. Trueta exerceix d´àvia i de nacionalista radical. Tots aquests noms i adjectius, de fet, m´han fet recordar la meva mare.

Durant dues hores m´ha atès amb un somriure a la boca. Li he plantejat que m´agradaria editar les cartes que es van enviar Trueta i Casals. Li ha semblat perfecte. És més, com que ha sortit el tema Bibliobús, hem quedat per dinar amb Núria Pi-Sunyer, filla de Carles Pi i Sunyer.

M´estic especialitzant en àvies catalanistes. No és una mala cosa.

La curtcircuitada Sra. Llansana com exemple

2008-05-08T21:02:00.004+02:00

No us la imagineu com un personatge d’aquells de còmic, amb la cara negra després d’una explosió, els cabells de punta i aixecats enlaire, un cable partit a les mans i una trista ganyota, una molt trista ganyota a la cara? Com el coyote després que no li funcioni l’últim truc, que el fa caure pel precipici, amb una pedra a sobre que l’esclafarà primer i rebotarà tot seguit per anar a parar a un camió de dinamita –marca Acme- que l’atropellarà i explotarà just quan li passi per sobre.

Quan l’endemà de llegir el que els seus propis companys de partit volen fer (han fet? volen seguir fent?) amb ella, no els seus adversaris, no, els seus propis companys de partit, aquells de qui ella en comunica a la ciutadania i a la premsa el que diuen i el que fan, aquesta pobra senyora portantveu, com devia mirar-los a la cara? Què devia pensar? Què sentia? Indignació? Por? Humiliació? Vergonya? Va suposar que es referien a la seva cosina de Palau i Solità i que no anava amb ella? No ho sabem, perquè està curtcircuitada i, naturalment, no pot parlar. I ho entenem, perquè qualsevol piula després d’una amenaça com aquesta. T’atreveixes a dir alguna cosa i t’envien la soga amb el nus preparat. Ara només cal desitjar-li, a la senyora Llansana, que es descurtcircuititzi, que es netegi la cara, es passi per la perruqueria, s’espolsi el socarrim, i, zas, torni a estar llesta i a punt per tornar a fer de portantveu des de qualsevol atril d’ERC, amb els senyors Puigcercós i Vendrell al darrera, tots trets somrients per a la foto. Una foto que valdrà la pena emmarcar. I pelillos a la mar. Que no ve d´un curtcircuit, caram!

Perquè la grandesa, l’autèntic fet estel•lar,la innovació revolucionària que ERC ha instaurat en la política catalana, és la capacitat per tirar endavant, passi el que passi, curtcircuitegi qui curtcircuitegi, es perdin 100.000, 200.000 o 300.000 vots (no hi ha límit, ha saltat la Banca). A qui li importa? A vós, amable lector? A ells? Voleu dir? Parlem-ne. Segueixen al govern tots els Consellers (inclòs l´Honorable senyor Vicepresident, que vol fer un referèndum que haurà de promoure el Molt Honorable President José Montilla, cosa que, com tothom sospita, farà encantat) després de votar la captació temporal d’aigua de l´Ebre i que el seu partit es manifestés al carrer; segueix al Congrés espanyol el senyor Ridao, el responsable d’una desfeta electoral que ja s’estudia a les universitats americanes; segueix tota l’executiva del partit, a pesar de tantes renúncies i desencerts; segueix la curtcircuitada senyora Llansana superant l’escarni públic. És com les piles Duracell, i duren i duren i duren, mentre els vots baixen, i baixen i baixen.

Quan hom pensa que en el forat negre en el que ha caigut Esquerra és ja difícil anar més avall, hom s’equivoca. Segur que en aquest mateix moment, quan vós esteu llegint aquestes ratlles, algun membre de l’executiva d’ERC està ja superant-se i oferint una nova performance al país. A un doble salt mortal, li segueix un doble salt mortal amb tirabuixó. I etcètera. És automàtic i no falla mai. Cada cop millor. L´espectacle és antològic i algun empresari espavilat hauria de començar a pensar si en lloc d’avorriments com el Cirque de Soleil o Cavalia, no valdria la pena exhibir en una carpa a l’executiva d’ERC.

De moment, 2.000 individus ja pagarien per comprar entrada. Uns 900 (perquè la resta s´han censurat perquè els seus propis companys de partit no prenguin represàlies contra els seus propis companys de partit -una acció humanitària que no s´ha agraït com cal-) també l’acabarien comprant, encara que sigui mig curtcircuitats. Ens queden els alternatius i aneu a saber vós si tot el que es diu alternatiu és alternatiu. Segur que algun en compraria algun bitlletet.

Res, home, res que encara faríem negoci.

La lluita pel català, de Frederic Clascar a José Montilla (Ressò, mes de maig 2008)

2008-05-03T18:18:00.002+02:00

Quan l´any 1911 Prat de la Riba es decideix, finalment, per l’ampliació de l’Institut d’Estudis Catalans, aprova la creació d’una nova secció, la d’Estudis Filològics i d´Expansió de la llengua catalana. No té dubtes sobre els qui han de composar-la: mossèn Alcover (President), Pompeu Fabra (tresorer), Joan Maragall, Àngel Guimerà, Lluís Segalà (vicepresident) i Josep Carner (secretari). I com arxiver-bibliotecari, el seu confessor, l´home que Bofill i Mates va definir com “el primer i durant molt de temps l´únic capellà castrense de la bèl•lica host nacionalista” i que Nicolau d´Olwer va afegir que fou un autèntic “soldat de la causa catalana”: el nostre mossèn Frederic Clascar.

Havia nascut a Santa Coloma el 1873 i als 4 anys ja marxava de la ciutat. És una de les eternes paradoxes colomenques: els homenots colomencs o colomenots, sembla que hagin tingut pressa per a néixer-hi i anar-se’n tot seguit (Espriu, Vidal Planas, Clascar) o que hagin acabat fent la seva carrera ben lluny de castell de Farners (Rodés, Sant Salvador d’horta, Joaquim Jordà). Tant se val, som el que ells van fer i van escriure.

Amic de Maragall, de Torras i Bages, de Ruyra, de Carner i de Pompeu Fabra, cap colomenc no ha gaudit de l’estimació i el respecte més absolut dels seus contemporanis com ell. La seva humilitat i bonhomia, barrejada amb una figura grossa i ampla d’espatlles, tota ella enfundada en una sotana, que en feien una grandiosa figura negra, no deixava indiferent a ningú. Amb un gran sentit de l’humor i una conversa fascinant. Una personalitat irresistible. Josep Maria de Sagarra, que el va admirar sempre, es refereix en les seves Memòries a Clascar com “client dels aldarulls populars i de les estossinades públiques” que es donaven a La Rambla en aquella època de vagues i manifestacions, i el recordava, la figura tota negra, immensa, compacta, enmig de la baralla i com “impassible, però sense deixar la violència, anava clavant estocades a tort i a dret”.

Durant vuit anys, des de 1911 fins la seva mort, serà a l’ombra de Fabra. La seva tasca a la secció Filològica de l´IEC, quan ens jugàvem el futur de la llengua, no ha estat encara valorada com cal: amb Josep Carner, seran els únics decidits partidaris del Mestre i no dubtarà en donar-li el seu suport incondicional. Rubió i Lluch va arribar a definir els tres homes, Fabra, Clascar i Carner com “els tres Pontífexs de les Normes”. Tenia com a lema “Tot el que fem és pel català” i tota la seva vida la seva obra va tenir un únic objectiu: la defensa de la llengua, retornar-li la normalitat, la bellesa, la plenitud que havia perdut després dels segles de decadència. Farà el que calgui per això. I així Clascar un dia va començar la traducció de les Sagrades Escriptures. Com va dir Carles Cardó, “Si viu deu anys més, ell sol feia tota la Bíblia”, perquè no només va traduir el Gènesi i l´Èxode, sinó que va deixar quasi enllestits els altres tres llibres del Pentateuc (Levític, Nombres, Deuteronomi), els Jutges, l’Eclesiastès, el Càntic del Càntics, els Salms i l’Evangeli de Sant Mateu. Un tasca colossal, que avui encara es llegeix amb un astorament absolut per la riquesa i pels matisos que va ser capaç de donar-li, per la seva força literària i l’altíssima qualitat emprada.

Ad majorem Dei gloriam i per la glòria del català!. Aquest sembla haver estat el lema de Clascar. I avui, aquest lema, ens interpel•la a tots més que mai.

Avui que el President de Catalunya és incapaç d’escriure dues ratlles seguides de la llengua del que se suposa que és el seu país sense haver-les de copiar d’una xuleta; avui que el President de Catalunya, en l’homenatge nacional a Palau i Fabre, un dels grans intel.lectuals contemporanis de la nostra cultura, s’atreveix, per ignorància, a dir-li “Palau i Fabré”; avui que el President de Catalunya es diu José i no Josep, quan en el que se suposa que és el seu país hi ha crescut, s’hi ha guanyat la vida i des de fa més de 30 anys hi viatja en cotxe oficial; avui que el President de Catalunya si llegís aquest article no tindria ni la més petita idea ni de qui, ni de què estem parlant; avui que el partit del President de Catalunya encara no ens ha tornat els papers de Salamanca, regateja l’ús de la nostra llengua de manera plena i ens condemna al gueto lingüístic; avui que vivim aquesta penosa misèria, què no diria avui mossèn Clascar?. Hom pot arribar a entendre moltes coses, inclòs que en el país dels esvorancs i els espolis, es continuï donant suport als colonitzadors. Però com a colomencs, com a conciutadans de Clascar, com es pot votar socialista? Qui dels socialistes colomencs que realment senti el català com la llengua de la seva nació no crida, no es revolta, no s’alça com va fer Clascar fa cent anys per la dignitat del català? Quin socialista colomenc que visqui el fet català i que s’apassioni per la cultura no ha estripat el seu carnet de militant al sentir el Palau i “Fabré” tres cops seguits en menys de dos minuts pronunciats pel President?

Breu, a la ciutat de Clascar, es pot ser socialista i colomenc alhora?

Tant de bo tinguéssim només una mitja dotzena de Clascars, amb les seves sotanes negres i els paraigües agafats pel mànec, obrint-se pas, impassibles enmig de tantes renúncies, repartint mastegots i estocades amunt i avall, avançant, compactes, immensos, lluitant pel català.

El fàstic que fa Barcelona

2008-04-28T16:10:00.002+02:00

Surts al carrer. Autobusos, soroll, fum. Pots triar entre plaça Lesseps o Fontana. Un, el caos; l’altre, la brutícia organitzada. Esculls la brutícia.

Baixes a l’estació de plaça Catalunya. És com el resultat d’una bomba atòmica plena de turistes, emigrants, carteristes i xantatgistes. Tires per la Rambla i els únics que parlen català són un parell de lloros, amb el cap desplomat i les potes tísiques, d’una de les botigues d’animals. Et sembla passar per davant les parades de les floristes, però només veus T-Shirt abominables i només ensumes suors encara més abominable. Deu ser que la gent estalvia aigua.

Evites a l’últim moment que estafin a una pobra parella d’estrangers, sabent que és inútil, que la bossa d’aquella àvia està condemnada i caurà un parell de travessies més enllà. Trenques pel carrer de l’Hospital. A la plaça de Sant Agustí, gent estesa, mantes, papers de diaris. Penses si no estàs vivint alguna novel•la dels anys vint sobre el Districte Vè. Al passar pel Teatre Romea hi deuen fer, segur, alguna cosa del Bieito, perquè a fora encara hi ha xeringues i merda. Trenques cap a la Casa de la Misericòrdia. Són les 12 però a pesar que a les 9 el servei de Parcs i Jardins (un bonic nom per a una cosa que no existeix) ha netejat el recinte, ara ja és ple de papers a terra, llaunes de begudes i burilles. L’infame paisatge que els estudiants bruts i mal educats de l´Escola Massana s’encarreguen de deixar cada dia com a mostra de la seva barbàrie i guarreria (dir-los incívic és fer-los un favor).

Entres a la Biblioteca. Connectes l´ordinador a Internet i llegeixes que l’Ajuntament, a pesar que la majoria va votar-hi en contra, ha decidit talar 30 alzines del Tibidabo per fer-hi una muntanya russa. Lògic, penses, es tracta d´un govern de progrés, amb el suport dels ecologistes. Per què preocupar-nos de 30 alzines de res? Primer s’acaba amb elles i s’instal•la un muntanya russa esplèndida; després es continua talant tot el que se’ns posi al davant fins arrasar-ho tot, fer tres o quatre túnels i un parell d’autopistes; s’urbanitza i, alehop, la Catalunya optimista! Per l´amor de Déu, trenta alzines miserables! I encara va i el Ple que hi vota en contra i l´Alcalde ho fa igualment. Molt bé, senyor Alcalde, total, 30 alzines sense cap valor ecològic.

Deixes Internet i fas la feina que havies vingut a fer, encara que ja no t´enrecordes de quina era. Surts a fora. Als estudiants bruts i mal educats de l´Escola Massana s’hi afegeix una fauna que tornaria a portar a la toma al doctor Jordi Rubió si aparegués per allà. Es menja i es pixa a tot arreu. Canvies la ruta i decideixes passar per davant del MACBA. Mal fet. La teva vida corre perill, entre skates, patins, carteristes i els xiclets enganxants a les llambordes. No hi ha escapatòria, penses, però cal arribar al Metro. T’armes de valor, creues la plaça, passes pel costat del CCCB, plena d´exposicions amb les quals se subvenciona els artistes i creadors del règim, i, sense saber com, ets a la Rambla. Cal entrar al metro que viu ara un dels seus moments estel•lars, perquè plou (la qual cosa agreujarà la brutícia de tot arreu) i els sense sostre s’hi refugien com poden. En comptes mitja dotzena al menys, fets pols, derrotats, ensorrats.

Arribes a la taquilla i un individu que tens al darrera se t’acosta i quan tu passes el control ell passa amb tu al darrere. Et gires i li dius que n’estàs fins els collons de tota la gent que es cola al Metro, que si ell no paga, paguem tots. T’envia a la merda. I tu penses que no fa falta, que ja hi vivim, que som a Barcelona.

El comentari d´un amic

2008-04-23T20:46:00.000+02:00

Dietari a destemps (Sant Jordi, Quim Torra i Avançament)

Els amants de la tètrica història d'aquest país, hi ha un llibre que us podeu comprar aquest Sant Jordi sense por d'equivocar-vos: és El bibliobús de la llibertat (Símbol editors). El llibre ressegueix, dia per dia, l'èxode dels intel·lectuals catalans republicans el gener de 1939. Rodoreda, Fabra, Rovira i Virgili, Benguerel, Oliver, Murià i d'altres van fugir junts a França i el llibre explica el trajecte i les vicissituds del viatge a través de la veu del conductor del camió on anaven i també del meu amic Quim Torra que ha bastit una narració paral·lela, completíssima per acabar d'orientar el lector. El llibre comença amb una carta inèdita de Trabal a la seva filla i s'hi troben escenes impagables com ara aquella on la dona de Fabra esbronca el seu marit: "ja t'ho deia jo que no et fiquessisn en política". Pel que fa a mi, com no tinc llibre per vendre aquest any, heus aquí un trosset intrascentent i tonto (no vul que l'editor se m'enfadi), del llibre que estic escrivint. Això sí: els que encara no tingueu el Companys no estaria de més que fessiu una obra de caritat i en compressiu un exemplar! En fi, el bocato di cardinale, bona diada:

6.3.08
He llegit el llibre de Xavier Febrés sobre Les dones de Josep Pla. És distret -i suggerent. Malgrat els esforços que Febrés fa per mantenir-se dins dels límits del pudor i la decència, acabes amb la impressió que l’escriptor empordanès va anar tota la vida amb l'escamarlà sota el braç. El sexe hauria estat una de les seves grans preocupacions -si no he entès malament el llibre. En alguns moments li hauria donat, fins i tot, més mal de caps que la censura. És possible?

El Xavier, de qui ja he parlat, sol dir que Pla és l’autor català que ha cardat més. Ho diu per afirmar la superioritat de la seva prosa d’una manera contundent i efectista, em sembla. Per això cada vegada que li ho sentit dir no he pogut evitar de preguntar-me: tenir una bona marca en aquest punt m'ajudaria a escriure millor? No ho sé, tot i el risc de sonar simplot, potser sí. El sexe refreda el pensament i dóna un toc realista a les idees. Et posa en relació amb la imaginació. És una gran escola de la vida. T'ajuda a tenir present que no només no es possible tenir tot el que un vol sinó que tenir alguna cosa sovint no serveix per gaire més que per decepcionar-te –de vegades al cap de cinc minuts.

Ara que he llegit el llibre de Febrés, però, i he pensat una mica sobre el tema, tinc un matís a fer. Jo no diria que Pla és l’escriptor català que ha cardat més; jo diria que és el que més fósfor ha gastat pensant-hi. Això si es vol donar a entendre, de manera més o menys punyetera, la superioritat de la seva prosa. Perquè la força de la literatura planiana no vé de les estadístiques de resolució sinó de les possibilitats frustrades. Com tota la bona literatura, està feta amb els excedents de la imaginació, amb el peix que ha quedat per vendre i corre el perill de podrir-se.

Com em deia el Salvador ahir, amb el seu habitual estil, tan gràfic i directe, "si ens ho haguéssim follat tot no escriuríem, portaríem l’empresa dels pares." Exacte!

Pla, amb el seu estil més moderat, deia que l'home és un animal sensual. Hi ha una entrevista que li va fer el filòsof Salvador Pannikar cap a l’any 1965 en la qual es declara partidari de les religions per la seva vocació antisensualista, pel seu proselitisme a favor del seny i la raó; és a dir, per la seva funció compensatòria. Em sembla que és un argument a favor de la meva sospita, diria que avalada pel llibre de Febrés, que Pla és l’escriptor català que ha anat més trempat, que ha sentit amb més força l’erotisme, aquell passatge de Montaigne que cita a Notes disperses: “Els déus ens han donat un membre desobedient i tirànic, que intenta sotmetre-ho tot al seu desig com un animal furiós"

Si cardar és important per escriure, pensar-hi encara ho és més i Pla se'n devia fer un tip. Per més que cardés i, com diu Febrés, tingués barra lliure en algun putiferi de Palafurgell, durant un temps, és evident que no va cardar tant com hauria volgut i que això li va donar temps i forces per escriure. Malament la gent que carda tant com vol: no fa res. Un altre gran escriptor català que també devia cardar bastant, però no tant com va voler i ben segur bastant menys que Pla, és Joan Maragall. La nombrosa prole que va tenir confirmaria aquesta tesi. L’assaig que Pla li dedica a l’obra completa dóna a entendre això mateix. La seva obra és un altre indicador. Maragall és un escriptor totalment decimonònic, en aquest punt, era una olla a pressó, un volcà contingut per l’educació i el sentiment de culpa. En un entorn més liberal probablement s’hauria estalviat unes quantes estades al sanatori; fins i tot, potser s’hauria estalviat morir tan jove. Hauria destil·lat el bo i millor de la seva obra amb més calma i serenitat (...)

Enric Vila

La presentació d´un llibre en 20 passos

2008-04-22T10:35:00.007+02:00

La cosa funciona així: primer, cal passar-se el matí de dissabte anant a comprar cava, copes de plàstic, galetes, blondes i safates; segon, el dia de la presentació es truca als logístics i s´arreglen els darrers detalls (micros, número de cadires, tauletes auxiliars, etc); tercer, s´arriba una hora abans al lloc; quart, es rep una trucada del teu co-editor dient que cal anar a buscar els llibres que es posaran sobre una taula, a veure si algú pica; cinquè, mentre portes els llibres, arriba la Sra. Teresa Rovira (filla d´Antoni Rovira i Virgili), que t´enxampa amb la caixa a les mans; sisè, comencen a arribar els convidats, que gairebé els coneixes a tots; setè, descobreixes que a la premsa li importa un bledu un acte com aquell; vuitè, s´inicia l´acte; novè, el teu co-editor, naturalment, que et precedeix en el torn de paraula, t´aixafa tot el que anaves a dir, cal improvisar; desè; improvises; onzè, segueixes improvisant; dotzè, acabats els parlaments, hom pensa que estaria bé fer-li unes preguntes a la Sra. Rovira, la darrera supervivent viva d´aquell bibliobús (tenia aleshores 20 anys i ara en té 90); tretzè, la Sra. Rovira respon a les preguntes i salva l´acte; catorzè, molts amics es veuen obligats a comprar el llibre, i tu no saps com fer-ho per dir-los que no, que el que volies és que coneguin la història, que no cal sentir-se obligat a comprar el llibre; quinzè, però insisteixen i el compren; setzè, estàs amb uns i altres, i de fet no estàs amb ningú, i a la fi s´n va tothom; dissetè, reculls les copes de cava, les ampolles buides, les safates i les blondes (no queden galetes, perquè se les han cruspides totes), ho poses en un sac i ho tires a la brossa; divuitè, vas al pàrking, treus el cotxe i tornes a casa amb tota la família, que t´ha acompanyat; dinovè, els teus fills et diuen que ho has fet molt bé, però que no han entès res; vintè, sopes, reculls, te´n vas al llit i penses que ja és ben curiós això de presentar un llibre.

Nova presentació del Bibliobús

2008-04-17T19:12:00.001+02:00

Palau Robert, 21 d´abril, a dos quarts de vuit del vespre.
La veritat és que té un significat molt especial.
Va ser d´allà, des del Passeig de Gràcia / Diagonal des d´on va sortir aquell Bibliobús el 23 de gener de 1939...

El Bibliobús, memòria en llibertat

2008-04-14T21:29:00.001+02:00

És estranya la fascinació que ens generen els anys trenta. Un serial a l'autonòmica n'és la darrera mostra. La multitud d'iniciatives –moltes reeixides–, institucionals o no, amb voluntat de recuperar l'anomenada memòria històrica –quan és consciència històrica el que ens cal– contrasta, al meu parer, amb la inutilitat que en aquest país sempre han tingut les lliçons que hom podia extreure de la seva història, especialment les polítiques. Quasi mai han servit de res. Cal mirar endavant, diuen alguns. Així, hem après a tenir la memòria curta, de fil de boira. No recordem el que vam dinar ahir però en canvi volem saber el menú de fa dos mesos. Defugiré la metàfora patològica, políticament incorrecte, però som a l'avantsala d'ignorar, de no reconèixer ni saber pronunciar el nom dels que han estat puntals d'una memòria col·lectiva.
.
Podem parlar d'escamoteig (que n'hi ha hagut) si és que volem obviar o dissimular el desinterès pel nostre passat. A banda del lament i condemna que mereix la barbàrie sobre la població, el guerracivilisme –si se'm permet el mot– ens serà de més utilitat si al costat del moralisme progre del "guerra no", embriagat d'empatia i de simplisme ideològics, i al costat del catolicisme mesetari, o montserratí, tant se val, hi contrapuntem el correlat del drama cultural que suposà la pèrdua de la guerra. Els resultats, encara avui, arriben mansuets com la ressaca de les ones en una caleta resguardada per allí a l'Empordanet.

En l'àmbit cultural, pel que té de forjador de referents que es reconeixen compartits, és on millor es copsa la magnitud del daltabaix. L'estratègia espanyola d'escombrar llengua i cultura catalanes va fallir. Ells tampoc n'han tret lliçons i durant segles s'han mostrat d'allò més matussers. Intel·lectuals i artistes van fugir com van poder després de l'ensorrada, pels seus mitjans o a través del pla dissenyat per la Generalitat. Altres, per distintes raons, optaren per quedar-se. El granollerí Miquel Joseph, escriptor, periodista i funcionari de la Conselleria de Cultura, fou pedra de volta en l’organització del pla amb el que iniciaren l'èxode Rodoreda, Fabra, Oliver, Benguerel, Trabal... a bord del Bibliobús. Barcelona, Agullana, Perpinyà. En qualsevol cas, l'episodi de l'exili cultural català té en el Bibliobús un simbolisme que transcendeix a bastament l'anècdota del mitjà. Aquest dimecres, al Museu de Granollers, es presenta una excel·lent edició del dietari que Joseph escriví aquells dies de gener i febrer del 39. Quedes garratibat. No se'l perdin, no es quedin a terra, pugin i llegeixin-lo, haurem guanyat una dosi important, necessària, de consciència històrica. Només amb la memòria no es va enlloc.
Albert Benzekry (publicat a l'edició de dilluns 14 d´abril de El9Nou)

Presentació El Bibliobús de la llibertat, dimecres a Granollers

2008-04-14T11:11:00.002+02:00

Dimecres, 16 d’abril, a les 20 h.
Presentació del llibre: El bibliobús de la llibertat. La caiguda de Catalunya i l’èxode dels intel·lectuals catalans de Miquel Joseph i Mayol (edició a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana).

Intervindran: Josep Grau, Centre d’Estudis de Granollers; Quim Torra, Símbol Editors; Jaime Joseph, nét de Miquel Joseph i Oriol Izquierdo, Institució de les Lletres Catalanes

Organitzen: Centre d'Estudis de Granollers, Símbol Editors i Ajuntament de Granollers

Santa Coloma de Farners, a la lluna (Ressò, abril 2008)

2008-04-04T16:47:00.001+02:00

L´any 1950, els senyors Willkins i Moore, de la “International Lunar Society”, vinculada a la British Astronomical Association, va decidir donar noms d'astrònoms i científics a diversos cràters de la Lluna. Tot i que ja s’havia iniciat segles abans la tasca de batejar la lluna, encara quedaven cràters i muntanyes innominats. Només hi ha una lluna però és molta lluna, encara que quan està en quart minvant pugui no donar la talla. Va haver-hi feina i anglesos, americans, alemanys, francesos i russos repartiren noms a dojo. Sorprenentment, un grup de catalans va ser escollit també: Comas i Solà, Paluzie, Pratdesabat, etcètera.

I entre ells, dos colomencs, els dos homes més savis fills de Santa Coloma, van ser també dos dels noms amb els que es van cristianitzar dos cràters lunars.

La petja colomenca a la Lluna, doncs, començava tard, però ho feia amb força, brillantment. Quants pobles com el nostre han disposat de dos cràters a la lluna? Podíem haver perdut el tren, podíem surar sense massa èxit en el concert de les comarques catalanes, podíem anar fent la viu-viu a la terra, però, a la lluna, Santa Coloma era una potència de primer ordre. Un èxit notable que devíem a dues persones.

Millàs i Vallicrosa, el gran historiador de la ciència àrab i hebrea, l´home de l´aliança de les civilitzacions avant la lettre, estudiós de Llull, traductor del Pentateuc i altres llibres de la Bíblia, periodista que amb el nom de Yusuf al-Mustarab enviava les seves cròniques al Diario de Barcelona, l’autor de l’Assaig d'història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval, obra fonamental basada en l’estudi d’un manuscrit llatí del s. X conservat al monestir de Ripoll, president de l’Acadèmia Internacional d’Història de la Ciència. Aquest autèntic Joan Coromines que s’enfrontà no a l’ardida piràmide de l’etimologia dels mots, sinó a l’estudi de la ciència islàmica a Occident, no hi ha cap mena de dubte, es mereixia un cràter. I el va tenir.

Però i el Pare Rodés? Jesuïta, astrònom, Director de l’Observatori de l´Ebre, durant 19 anys, del 1920 al 1939, autor d’innombrables estudis, i entre ells de “Harmonies del firmament”, una obra deliciosa per endinsar-se al món de les estrelles i de “El firmamento”, llibre cabdal de l’astronomia espanyola. Tampoc Willkins i Moore, no van vacil•lar i n’hi van concedir un altre, de cràter, per ell sol.

I així va resultar que l´any 1950, en ple franquisme, quan el gris, el fàstic i el castellà s’enganxaven a la pell i a la vida de cada dia dels colomencs, més enllà de les estrelles, a la lluna, dos cràters portaven el nom de dos compatriotes i ens salvaven l’ànima. Ens permetien somiar. Sense subvencions, cosa avui inimaginable, i sense que cap govern no ho hagués aprovat, cosa avui encara més inimaginable. Pel seu simple prestigi de científics i homes savis. Havia estat el professor Paluzie qui havia suggerit, davant de l’escàs nombre de noms espanyols a la lluna, una llista de trenta il•lustres científics ibèrics. Vam ser escollits en el grup d’espanyols, malauradament, però no teníem una altra possibilitat. El trist destí dels catalans, tant a la terra com a la lluna, sembla ser anar sempre lligats als espanyols. No hi ha manera de desfer-se’n ni a lluna.

I així vam anar fent, amb els cràters Millàs i Rodés que de tant en tant ens donaven la cara, les nits de lluna plena, il•luminant la plaça Francisco Franco o la calle de José Antonio, com permetent per uns instants uns petits reflexos de llibertat. I de somnis i esperances.

La lluna era gairebé nostra, en teníem dos petits bocins, mentre a la terra res no ens pertanyia. I aquest fet tan colossal, tanmateix, no semblava despertar excessivament l’interès de ningú. Potser perquè en el fons sabíem que era absurd demanar la lluna, perquè ja era nostra.

I va arribar la gran traïció. I nosaltres, a la lluna, sense saber-ho, que és la manera més desoladora d’estar-hi, a la lluna.

L´any 1973, la Unió Astronòmica Internacional, a la que Willkins i Moore havien evitat, va procedir a revisar a fons els noms assignats fins aquell moment. I va eliminar tots els que Paluzie havia proposat. Amb lluna i nocturnitat, el cràter Millàs Vallicrosa passava a ser el Parrot C i el Rodés, el Lalande A, amb qualsevol excusa impossible. Dos noms absurds, mecànics i buits amb els que la lluna rebatejada perdia una part de la seva memòria i rebria la democràcia sense saber qui érem ni què volíem. Una extirpació en tota regla: ens expropiaven un tros nostre, el més llunàtic, i ens deixaven a la bona de Déu, a la terra, sense que el firmament ja no fos el nostre company de viatge. Sense poder somniar més.

La història de Santa Coloma a la lluna és curta, però gloriosa. Durant més de vint-i-cinc anys hem tingut dos cràters i milions de somnis. Pocs poden dir el mateix. Després, ens els han espoliat, els dos, cràters i somnis. De fet, ja no ve d’aquí, estem acostumats als espolis, siguin de papers o diners. Que tard o d’hora ens robessin uns cràters a la lluna, com a catalans, com a colomencs, no era d’estranyar. Diria que fins i tot sabíem que vindria. La tenebrosa maquinària espanyola no falla, tant aquí com a la lluna. Ho arrasa tot, sobretot quan es tracta d´imaginació o d’esperança.

Siguem positius, ens hem estalviat, com a mínim, que els nostres ex-cràters hagin viscut com Catalunya s’espanyolitzava fins a extrems repugnants, com el país es convertia en una immensa província socialista, plana i erma, sense ànima i sense fi, com Urà o Neptú, com es destruïen els somnis, ni que fossin a la lluna, com a Santa Coloma ningú ja no sembla recordar-se’n que aquí van viure dos homenots, dos savis, dos estudiosos de la ciència, que miraven al cel i al firmament, que parlaven àrab i l´hebreu, que es feien preguntes, que somiaven molt i que un dia van tenir un cràter a la lluna.

Contra el desert i la crosta socialista, la fórmula Benet (article El Singular Digital)

2008-03-31T09:54:00.001+02:00

El desert avança. Van desapareixent trossos de memòria. Palau i Fabre, Cassià Just, Benet. Què passarà ara? Com refarem tants silencis?. Els últims representants de la Catalunya impossible donen pas a la Catalunya real, a la gran i immensa província espanyola socialista.

Aquesta ferum socialista a fals i barat progressisme de Fòrum de les Cultures. Aquesta vella i coneguda olor. Aquest tedi oceànic. Quan ens adonarem que fora del catalanisme nomes hi ha desert i Espanya? Que si aquest país va ser alguna cosa, ho fou gràcies a inventar-se’l i a posar-hi com a nervi central el nacionalisme? Vam ser moderns fa molts anys, sí, però només perquè restàvem ancorats a les arrels. Si no som nacionalistes no som res. Ergo, avui no som res. Una província. Una miserable província espanyola. Ni colònia no som.

Contra aquest desert, la fórmula Benet. L’amic Jaume Ciurana guarda com un petit tresor el document sonor de les intervencions de Pujol, Reventós, Cañellas i Benet en un acte que es va fer per commemorar els Fets de Palau (document que, no cal dir-ho, mai no serà editat pel Memorial Democràtic del Sr. Saura, contra les tergiversacions del qual clamava darrerament Benet). Ell exigia continuar l’esperança i proposava les armes de combat: creativitat, coratge i lluita. Una fórmula que només té sentit si, com quan ell va interrompre a Mònica Terribas per puntualitzar-la, tenim clar que “Nosaltres no ho som, un país normal”. Aquesta és la gran lliçó de Benet: saber que la lluita continua, que cal evitar la tebiesa i el cofoisme, que som anormals.

Deia Benet que els nostres polítics actuals no coneixen la nostra història. Sempre va ser una persona benevolent: ni la història, ni la llengua, ni la cultura, ni les tradicions, ni res. Ni a ell no coneixen, no n’han llegit cap dels seus llibres, o és que algú creu que els noms de Carles Rahola o Domènec Latorre diuen alguna cosa al Sr. Zaragoza, que l’intent de genocidi cultural del franquisme que ell va denunciar, estremeix d’angoixa al Sr. Ferran, que el seu esforç de divulgació històrica hagi fet mai repensar cap idea a la Sra. de Madre? I ara en parlen de Benet com d´algú de la família. I encara sort que el nostre President, que tenia un dia lúcid o que havia repassat els deures de Català Nivell A, no el va rebatejar com Bénet.

Contra la mediocritat, la creativitat; contra la submissió, coratge; contra el pervers intent de mantenir l´status quo provincial espanyol, lluita per un futur lliure i ple. Res ni ningú com Benet no representa millor el símbol on agafar-nos contra el desert i la grisor socialista, contra l’intent de presentar normal i acabat el que és avui, malauradament, un país anormal i en deconstrucció.

Té raó el senyor Ferran quan diu que hem de fer saltar la crosta. Benet ens diu que la ferida és oberta. Que no ens resignem a la cicatrització. Tremoli senyor Ferran, perquè un dia l’esberlarem aquesta crosta, feta de tantes renúncies, de partits nacionalistes manyacs i espantadissos, i sortirà tot el pus que portem a dins. Estigui segura, senyora de Madre, els nostres fills coneixeran la història del que va passa. No ho dubti, senyor Zaragoza, un dia, sí, un dia aquest serà un país normal, és a dir, lliure.

Serà dur afrontar el demà sense ell. Seria una traïció a la seva memòria no fer-ho

Josep Benet, un tros de memòria menys

2008-03-26T19:25:00.003+01:00

Un tros de memòria menys. I ja va quedant poca cosa. S’acaben els referents de la generació que va salvar-nos la memòria. Què passarà després?, Com referem tants silencis?

He anat al Palau de la Generalitat a dir adéu-siau a aquest bon home. Quina feinada que ha fet! Advocat, editor i polític. Tres professions envejables que només un home com ell va saber dignificar i donar-los un sentit honorable. Quina vida!, Mare de Déu Senyor! Els partits polítics podien canviar, les ideologies trontollaven, però ell sempre va seguir només una consigna: Catalunya.

Ahir em mirava el programa Savis de TV3 i quan la Sra. Terribas el deixava parlar, quin espectacle, quina lucidesa! Amb la sinceritat que dóna el saber que s’està jugant el final de la partida, Benet era un tros de memòria viva. Ara s´ha acabat. Queda l´obra i l’exemple.

De tota l’entrevista amb quedo amb un moment concret, quan, a una pregunta de la Terribas, s’exclamà: “Però si nosaltres no ho som, un país normal!”. Aquesta és la gran lliçó de Benet: saber que la lluita continua, que cal que prescindir dels polítics tebis i mediocres que tenim, que s´ha d’abominar dels manyacs i espanyols, que som anormals.

Això sí, avui, tothom a fer-s´hi la foto i a parlar d´ell. Si s´aixeca de la caixa els envia tots a rodar. I encara sort que el nostre President, ahir que tenia un dia lúcid o que havia repassat els deures de Català Nivell A, no el va rebatejar com Bénet.

Deia Benet que els nostres polítics actuals no coneixen la nostra història. Sempre va ser una persona benèvola: ni la història, ni la llengua, ni la cultura, ni les tradicions, ni res. Ni a ell no coneixen, no n´han llegit cap dels seus llibres, o és que algú creu que els noms de Carles Rahola o Domènec Latorre diuen alguna cosa al Sr. Zaragoza, que l´intent de genocidi que ell va denunciar, estremeix d´angoixa al Sr. Ferran, que la seva visió de Tarradellas hagi fet repensar alguna cosa a la Sra. de Madre? I ara en parlen de Benet com d´algú de la família. Quin fàstic.

Serà dur afrontar el demà sense ell.

Ramon Folch i Camarasa, un escriptor normal

2008-03-18T20:31:00.003+01:00

Arribo a Palau-Solità de Plegamans, un poble que és el terror dels impresos oficials, a l’hora de poder incloure totes les seves lletres en les caselles que tenen habitualment els impresos oficials.

La direcció és: el castell de Plegamans. Un edifici de pedra, bellíssim, amb alguna finestra gòtica i una portalada rodona, on, si s’escull bé la perspectiva, encara es veu una petita franja de terra sense construir. És difícil, però ho vaig aconseguir.

Entres al pati i puges direcció Fundació Folch i Torres.

La Fundació és una de les petites meravelles de casa nostra que, naturalment, tothom desconeix, jo el primer. Amb la tenacitat d’una fidelitat a la memòria dels germans Folch i Torres, Manuel, Lluís, Josep Maria, Ignasi i Joaquim, s’hi aplega tota mena de llibres i documentació sobre una de les famílies que millor defineixen el que el nostre país havia estat una època passada. Potser només els Pi i Sunyer o els Duran i Reynals són comparables, cert, però ningú com els germans Folch i Torres representen el somni de la Catalunya normal: intel•lectuals de prestigi al servei del seu país. O al servei de qui han d´estar els intel.lectuals de cada país? Pasopalabra als ciudadanos.

Josep Maria Folch i Torres no va ser per mi el gran mestre que va ensenyar el català a tantes generacions de catalans. Jo sóc més de la generació d´en Pitus. Però en canvi, Massagran i Bolavà són per mi dos de les grans novel•les d’humor de tots els temps. Però un llegeix. I si ho fa, un s´adona del seu immens treball, del que van representar els milers i milers de pàgines en català que ell va escriure i que tants pares i avis nostres van llegir.

Una reflexió que em sembla que li va agradar al seu fill Ramon.

Ramon Folch i Camarasa, un autor colossal, d’una obra extensíssima, que ha guanyat TOTS els premis literaris del país, és una de les personalitats literàries de Catalunya que m’és m’apassionen. No, el Sr. Folch i Camarasa no es va separar, ni va tenir tretze amants diferents, ni va viure bohèmiament, ni és autor de llibres inintel.ligibles, ni es va dedicar a destrossar-ho tot, ni a fer el pedant. Al contrari, casat, com diu ell, amb la mateixa senyora, pare de 6 fills, la seva és una vida de treball i normalitat. Potser l’anormalitat era precisament que havia d’aixecar-se a les 6 del matí, dissabtes i diumenges inclosos, per posar-se a traduir el que fos. 30 pàgines al dia traduïa el Sr. Folch. 30 pàgines!

Només així, traduint sense parar, escrivint una obra rere una altra, podia anar tirant. És el que té ser fidel al català i al país. Fins que va arribar l’oportunitat d’una placa de traductor a Ginebra, que sembla que Xammar li va aconseguir. Allò sí que era glòria: un treball de 8 a 5, ben pagat i vacances.

No sabem, perquè no volem saber-ho, l’esforç terrorífic que va costar que un grapat d’escriptors continués escrivint en català en la llarga nit catalana del franquisme. O que suposa avui, encara.

Van ser els Folchs, Tasis, Pedrolos, Espinasos, gent que va escriure molt, que s’imposaven l’obligació d’escriure molt com a conseqüència de fer-ho en català i tenien gana i volien pagar les escoles dels seus fills i les hipoteques de casa seva. I a més eren normals. Aspiraven a viure i escriure com els seus col.legues danesos, alemanys o italians.

Acostumats a vides tremebundes d’escriptors que s´autoflagelaven i malvivien enmig d’enceses polèmiques i odis terrorífics, autors d´obres moderníssimes i que avui es cauen de les mans, un escriptor normal brilla precisament per la seva anormalitat, que, curiosament, sol portar-lo a una certa perdurabilitat. A mi, és el tipus de gent que em fascina. Com el seu pare, un altre geni “normal”, que escrivia, tenia una família, estimava el seu país i anava a missa de dotze. Un autor vilipendiat per les altes intel•lectualitats del país, sempre noucentistament perfectes i allunyades de la massa que devorava les Pàgines Viscudes i esgotava les tirades de 60.000 exemplars de Patufet. Tan de bo tinguéssim avui mitja dotzena de Folch i Torres.

Alt, amb barba canosa, una mica encorbat, els ulls vivíssims, el senyor Folch enfronta una entrevista com qui es disposat a saltar al quadrilàter de l’humor. No para d’esquitxar al conversa amb acudits i frases enginyoses. Un gran irònic. No endebades el seu manual del perfecte escriptor mediocre és un dels millors llibres d’humor catalans dels darrers temps.

El Sr. Folch se sent vell. Té raó, ho és. Però és un vell normal, que té una història normal d´un escriptor que, amb tota normalitat, va voler escriure en català. Mediocre? No, excepcional en la seva normalitat.

Un govern nacionalista (i per tant progressista)

2008-03-14T11:38:00.002+01:00

Un bon amic m´envia un email antològic, que no em puc estar de reproduir:

"Com diria en Biel Mesquida: no puc pus!!
El "rodillu" socialista va "ensense aturador". Després de trabucar resultats a la Garriga, ara van i presenten una moció de censura en contra del govern nacionalista (i per tan progressista) de ciu i erc. I la guanyaran! Vergonya, cavallers, vergonya!
No puc pus!! Aaaaaaaah!! Que els tinc a casa!! Aaaaaaaaah!!"

M´han tret de la Biblioteca de Catalunya per les rialles que he fet al llegir-lo.

Té tota la raó. És espantós, vomitiu. El cyclon B surt ja descontrolat per tot el país. Han arribat a tot arreu. Fins i tot a La Garriga. Ens ofeguem. Necessitem aire! Necessitem Xammars!

Naturalment, m´he posat a les seves ordres: si cal anar a La Garriga amb el cetme, s´hi va. Si cal exhumar Carles Sindreu (un periodista que va viure a La Garriga fa uns anys i que cap votant socialista de la Garriga no té ni idea de qui és) perquè foti un article contra ells, l´exhumem.

Aquesta farum socialista a fals i barat progressisme de Fòrum de les Cultures. Aquesta vella i coneguda olor. Això és el que més em fastigueja i el punt encertadíssim del seu email: govern nacionalista (i per tant, progressista). Ells, falsos i arribistes, ens fan passar a nosaltres, ingenus i burros, per mòmies antropològiques i folklòriques. És absolutament increible. Quan s´adonaran que fora del catalanisme nomes hi ha desert i Espanya? Que si aquest país va ser alguna cosa, ho fou gràcies a inventar-se´l i a posar-hi com a nervi central el nacionalisme? Vam ser moderns fa molts anys, sí, però només perquè estavem enganxats a les arrels. Si no som nacionalistes no som res. Ergo, no som res. Una província. Una miserable província espanyola. Ni colònia no som.

I el nostre poble, messell, covard, manyac, empassa i empassa. Quins budells que tenim els catalans! Haurien d´estar a les sales de dissecció de les facultats de medecina de tot el món. Un cas únic. Un poble amb uns budells d´elefant.
Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!

Carretero, torna (article El Singuladigital)

2008-03-10T16:15:00.000+01:00

“Vergonya, cavallers, vergonya!” va ser –diuen– el crit de Jaume I quan, a la batalla de Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure que ningú no gosava fer ni un pas. Un crit que exigia dignitat.

La revista El Temps va utilitzar aquesta frase de Jaume I fa unes setmanes, per recordar-nos que la situació del país demana a crits un esperit semblant, una reacció honorable.

Però els resultats electorals li donen un nou significat:

Vergonya del país que entre esvorancs, apagades i mentides estatutàries es capaç d’espanyolitzar-se fins als repugnants extrems d’aquestes eleccions. Els nous escons socialistes, cavallers, la majoria a Espanya, els dóna Catalunya!.A L’Hospitalet, Psc-PSOE 58%; PP, 19%. Hem demostrat que no tenim límits en una cursa desbocada per semblar-nos cada dia més a Múrcia i La Rioja.

Vergonya d´Esquerra Republicana, que han destruït l’honor de paraules com “independència”, que ens han mentit i enganyat, que han fet callar les veus crítiques i independents que han vingut anticipant-se a la catàstrofe. I vergonya de la nit electoral, quan a aquestes alçades (diumenge, 12 de la nit), ningú encara no reconeixia com calia, amb dimissions immediates, el fracàs immens, absolut, apoteòsic, d’uns resultats que signifiquen el retrocés més sever que el nacionalistes independentistes hagin patit mai. Vegi’s en canvi l’exemple de Gaspar Llamazares que parla per si sol.

Vergonya, cavallers, vergonya.

I ara, dignitat:

Volem dimissions i les volem de pressa, no hi ha temps a perdre.
Volem l’entesa del catalanisme i el volem ja, que hi ha molta feina a fer.
Volem que els intel•lectuals, els escriptors, els periodistes, tothom que opini i tingui alguna cosa a dir a Catalunya es mulli, es desvergonyeixi, cridi.

Dignitat, cavallers, dignitat. I audàcia, ara més que mai. De moment, Carretero, si us plau, torna ja

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA! (Editorial El temps)

2008-03-04T22:21:00.001+01:00

“Vergonya, cavallers, vergonya!” va ser –diuen– el crit de Jaume I quan, a la batalla de Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure que ningú no gosava fer ni un pas: un crit exigint dignitat.

Vuit-cents anys després, la situació del país demana a crits un esperit semblant, una reacció honorable, un líder amb coratge i visió de futur. No es tracta d’una situació conjuntural prèvia a les eleccions espanyoles. Ans al contrari: fa la sensació que les eleccions, passi què passi, no serviran per a redreçar una certa decadència econòmica i una inexplicable resignació de les elits, dels cavallers, dels polítics.

En poc més d’un any, al Principat ha estat possible convocar de dues manifestacions multitudinàries en defensa de la dignitat nacional (“Som una nació, no un preàmbul”) i contra la marginació econòmica i social (contra “el dèficit en infrastructures”), però sembla impossible que els polítics (per molt que es posin darrere les pancartes a l’hora de la protesta) puguen –o vulguen o sàpiguen– actuar en coherència amb aquests principis. Almenys de moment cap no ha sabut entomar el malestar social que s’ha expressat en aquestes protestes i vehicular-lo amb energia cap a una fita nova, un model engrescador que porte –si més no– la gent a les urnes i trenque la inèrcia d’aquesta malfiança en els partits, les institucions i la casta política sencera.

Al País Valencià, la classe política dominant ha decidit, de fa temps, guanyar les eleccions traint el poble, la seua cultura i la seua llengua, tot alimentant falsos debats contra Catalunya i el catalanisme, contra el País Valencià i el valencianisme. Ara, el govern valencià de Francisco Camps ha iniciat una campanya hostil contra Acció Cultural del País Valencià, amb el tancament forçós dels repetidors de Televisió de Catalunya i l’objectiu triple d’ofegar Acció Cultural amb multes, aconseguir més canals digitals del ministeri i tallar l’emissió de TV3.

La resposta dels ciutadans de València, Alacant o Elx s’acabarà demostrant als carrers, de la mateixa manera que la ràbia dels catalans ha omplit de manifestacions els carrers de Barcelona. Però altra volta cal exigir una resposta digna dels líders polítics, tant del sud com del nord, en vista d’aquesta agressió a llengua i a la llibertat de comunicació.

De la mateixa manera que cal exigir-los que alcen el cap i actuen contra l’espoli fiscal, el dèficit d’infrastructures, la discriminació lingüística, la mentida racista, la desinformació calculada, la coerció mediàtica ultraconservadora, l’immobilisme burocràtic de l’estat i la subordinació econòmica, política, jurídica i administrativa.

Completant l'article teu

2008-03-04T11:51:00.002+01:00

Poso la foto de l'article de l'Ada Castells

Sóc escriptor i també... (article de l´Ada Castells a l´Avui, 3/3/2008)

2008-03-03T19:07:00.000+01:00

Guanyar-se la vida escrivint és complicat; guanyar-se-la escrivint en català és gairebé impossible. Segons l'enquesta elaborada per l'AELC entre la gent del gremi, tan sols el 5% dels autors en català viuen només d'escriure. La majoria provenen del món educatiu, un 34%, o no estan en actiu, és a dir, són jubilats, estudiants o aturats, un 21%. Els traductors i els periodistes empaten amb un 4%, i els guanyen els assalariats, amb un 9%, perquè conformen un concepte molt ampli.
Fora d'aquí hi ha el ric món de les excepcions. Us en oferim quatre de recents: un metge, un policia, un enginyer i un alt executiu que roben hores d'on sigui per dedicar-se a la lletra.

Curar i escriure
Céline, Pío Baroja, Anton Txékhov, Arthur Conan Doyle... Jaume Ferrer pot esmentar una bona llista de col•legues de prestigi que justificarien la seva vena literària si calgués alguna justificació. Ell és pneumòleg, a la Vall d'Hebron, i sempre li ha interessat la literatura. Eludint la tria, va fer un impossible: compaginar els estudis de medecina amb els de filologia catalana: "Els tres primers cursos de filologia els vaig fer ràpid i els dos següents ja va costar més perquè els havia de compaginar amb la tesi. El resultat és que vaig acabar la carrera de filologia en deu anys".
La seva passió era llegir i no es va animar a escriure un conte fins als 45 anys. Ara per fi s'ha decidit a publicar el seu primer llibre, després que els seus l'encoratgessin a presentar-se a un premi. Va guanyar el premi 7lletres, que convoca la Fundació Pedrolo, i ara el publica Pagès amb el títol La llum dels orfes. El recull tracta de l'orfandat en un sentit ampli, ja que tant pot parlar del funeral de l'home que li va prendre la nòvia al narrador com d'un home que és en un hospital i se sent desinformat.
Tot i l'últim exemple, Ferrer no detecta que la seva feina el condicioni gaire a l'hora d'escriure. Ho viu com una activitat ben separada de la seva feina habitual: "Hi dedico hores cada dia perquè m'agrada molt escriure i trec temps d'on puc, a la nit o a estones caçades enmig dels nens".
De tota manera, reconeix que "els metges sentim moltes històries. Veig malalts i estic molt en contacte amb els problemes. Potser en la temàtica sí que m'ha influït. No són contes alegres perquè en la nostra professió està molt present el patiment".

Patrullar i escriure
La presència de policies en el gremi de la lletra és ben minsa, i encara més de policies que no es dediquen a la novel•la negra sinó a la infantil i juvenil, amb tota la seva innocència intrínseca. "No he fet mai novel•la negra perquè per mi escriure és una vàlvula d'escapament per desconnectar del drama humà", aclareix Josep Torrent.
Ara aquesta vàlvula ha sortit disparada per primer cop cap al lector adult amb Fum, pedres, miralls..., un conjunt de microrelats editats per Quadrivium. L'autor explica que fa vuit anys que treballa en "aquest repte de dir el màxim amb el mínim de paraules". Li interessa aquest gènere tan inusual en català perquè "és un gènere que fa que un destriï entre què diu i què mig diu. D'aquesta manera, es convida el lector a la màxima participació".
Qui sap si per deformació professional, a Torrent les dificultats no l'espanten i es proposa "encabir dos o tres personatges que facin alguna cosa en només una ratlla. És un repte que m'al•lucina!".
Aquest miniaturista del conte va començar "de poli municipal el 1981 i d'una manera o altra m'hi he dedicat sempre. Primer vaig fer de patruller a peu i en cotxe a Torroella i a l'Estartit". A la pregunta de si ha pensat mai a deixar la feina per escriure, en planteja una altra d'immediata i realista: "I de què viuria?".

Construir i escriure
Robert Louis Stevenson era enginyer, encara que va durar poc temps en aquest ofici que havia heretat del pare. No és el cas de Joan Maria Bigas, que acaba de publicar la seva primera novel•la, però que no es planteja en cap cas deixar la seva feina d'enginyer de ponts i camins. A Tan lluny de Roma (Angle) ja se li detecta la dèria constructiva i l'amor per les ciutats i el seu funcionament, així com una especial atenció per l'arquitectura. "Roma és una ciutat polièdrica, amb molta superposició de capes; quan grates descobreixes que no amagaven el que semblava", explica l'autor.
Bigas comenta que la seva feina l'ha influït: "Si puc aportar alguna novetat a la literatura catalana és una visió diferent des d'una feina tècnica. Construir l'estructura de la novel•la és important i s'han de fer els entramats armats, tot això lliga amb la meva professió, amb el valor afegit d'aportar altres punts de vista".
Tot plegat ho aconsegueix robant hores de son: "M'agrada molt treballar a la nit i escric d'una manera artesanal, sense presses i perquè em ve de gust. No tinc la disciplina d'altres escriptors. Ho faig quan vull, encara que la gestació de la novel•la sempre la tinc al cap i això m'ajuda a desestressar-me".

Com era de preveure per deformació professional, Bigas sempre fa un esquema "racional" que l'ajuda a no desviar-se, encara que sovint reconeix que traeix el propòsit inicial. És un vol i dol que arrossega, com el de ser un home de ciències i lletres: "Quan vaig acabar el batxillerat i vaig haver de triar, una psicòloga de l'escola em va dir que segur que faria lletres, però jo tenia bones notes en ciències i no ho volia desaprofitar. Si abandones les ciències a aquesta edat, ja les abandones per sempre i, en canvi, per compensar sempre vaig continuar llegint molt i em vaig fer de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. A Eumo tenien una col•lecció destinada a secundària que unia científics i escriptors i em van encarregar un llibre en què jo feia els dos papers de l'auca, això em va animar. Després tenia necessitat d'una opinió qualificada i per això vaig portar la novel•la a l'editorial, amb la pregunta de si hi veien algun interès. Em van dir que sí". Per tant, final feliç per a Bigas.

Negociar i escriure
Qui també ha protagonitzat un final feliç, malgrat un punt de partida desgraciat, és Quim Torra amb les seves Ganivetades suïsses, una història que ens porta al cor del management i el capitalisme salvatge, publicada a Símbol. Torra era un alt executiu d'una companyia d'assegurances i el van enviar a la seu central de Suïssa. Primer hi va anar sol, després s'hi va instal•lar amb la família perquè "la vida suïssa de províncies és el millor que et pot passar: bicicleta i vida cultural". Quan ja portaven un mes a la nova casa, el van acomiadar. El motiu era que l'empresa havia sigut absorbida per una altra i a ell li oferien una única sortida: anar a Madrid. "Era l'únic lloc del planeta on tenia ben clar que no volia anar, així és que per primer cop a la vida vaig prendre una decisió. Vaig dir que no".
D'aquesta experiència n'ha sortit un llibre que, més que una novel•la, és un contrapunt a èxits de l'autoajuda empresarial del tipus Qui s'ha endut el meu formatge: "M'he quedat descansat. Era el llibre que havia de fer. Més enllà de l'estirabot hi ha una voluntat d'agafar-s'ho en conya".
Després de pair-ho, Torra es va buscar una altra obsessió: endinsar-se en el món del periodista Eugeni Xammar, i n'ha sortit un altre llibre. Per ara, "la indemnització m'ha patrocinat la possibilitat de reinventar-me els propers anys, mentre duri, perquè sóc conscient que d'això no en viu ningú". Sí, encara que només sigui un 5%.

Emoció

2008-02-29T22:03:00.004+01:00

Algun dia t’arriba un email que t’emociona. Acostumats a rebre horrors, de sobre un dia t’entra un missatge amb un link al Youtube.

I el cliques.

I t’emociones..

Aquesta és la història d´un pare australià que cada any participava a l´Ironman d´Austràlia. La seva il•lusió era competir al costat del seu fill.

I ho va aconseguir.

La prova consisteix en nedar 4 km, recórrer un trajecte de 180 km en bici i finalment una marató de 42,5 km.

Els campions tarden 8h i 15 min.; el guanyador a Austràlia va tardar 12 hores i 15 minuts; el nostre pare australià va tardar 17 hores.

No va guanyar, però va acabar.

Amb el seu fill al costat. Un fill amb paràlisi cerebral.

Recomano vivament veure’l (i sentir-lo).

Es diu CAN (PODER)

Can Perxers, la darrera nit catalana

2008-02-25T08:49:00.001+01:00

El dia 31 de gener de 1939, un Bibliobús i un autocar, encapçalats per un cotxe oficial, sortien de Can Perxers, a l’Agullana, camí de La Jonquera.

La majoria dels que hi viatjaven portava molts dies reclosos al Mas i l’impacte brutal del que van veure no van poder oblidar-ho mai: milers de persones escampades i xopes, piles enormes de parracs i roba estesa i matalassos i coixins i restes de tota mena, columnes per tot arreu de fums dels petits campaments de refugiats, vehicles abandonats al llarg de la carretera. Tot destrossat i abandonat. És l’obsessió de fugir, abandonar-ho tot, fugir i fugir, deixar maletes i paquets i baguls, i fugir i fugir.

“Ho hem perdut tot menys nosaltres mateixos” escriuria un dia Anna Murià. A tots els escriptors i intel•lectuals que viatjaven en aquells bibliobús i aquell autocar, els esperava l’exili. Fabra, Rodoreda, Rovira i Virgili, Murià, Pau Vila, Francès, Maseras, i les dones i les famílies de Benguerel, Oliver, Trabal, eren alguns dels noms dels que anaven en aquella expedició.

Ens queda la memòria. A tots els pobles vençuts els queda la memòria, només. El Bibliobús que va marxar de Barcelona el dia 23 de gener de 1939 i que entrava a França 8 dies després, és molt més que una carrosseria destartalada que s’arrossegava com podia per les carreteres embussades, plenes de gent que fugia de la por i la barbàrie, enmig dels bombardejos, en aquell últim hivern de la guerra; és un símbol.

Aquest diumenge hem anat a Can Perxers i la seva propietària ha tingut la gentilesa d’obrir-nos el Mas. Hem vist la cuina on, sovint, Companys baixava a escalfar-se; la terrassa on Pi i Sunyer i Rovira i Virgili, davant la plana de l’Empordà, parlaven del desastre de la guerra; les habitacions, on tres-centes persones passaven la nit, enmig d´un baf de quadra de tanta gent amuntegada; les restes del paller que Líster va fer volar pels aires, èxit parcial de la seva intenció de fer volar tota el Mas. Maria Perxés, la seva actual propietària, sense cap ajut, ha anat reconstruint la casa, les pedres, el rellotge de sol i una memòria.

Allà es va truncar el somni de fer de Catalunya un gran país modern, amb una cultura pròpia. Ho va dir Guansé: Can Perxers és la darrera nit catalana.

A carn, a carn! (Eleccions espanyoles i Perot Rocaguinarda)

2008-02-22T20:33:00.002+01:00

Abans del "Visca la terra i mori el mal govern" els bandolers catalans n´uitliztaven un altre, més contundent, diguéssim: "A carn, a carn!"

Doncs amb les eleccions espanyoles, de fet amb els espanyols a seques, a carn, a carn.

Redescobrint Xammar

2008-02-20T23:23:00.000+01:00

Redescobrint Xammar / El Punt, 20.02.2008

Un estudi de Quim Torra reivindica la vàlua literària i el catalanisme militant del periodista

ANNA BALLBONA. Barcelona

+ El periodista Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 - l'Ametlla del Vallès, 1973). Foto: ARXIU J. BADIA
Més enllà del gran periodista cosmopolita i aventurer, més enllà de les seves cròniques del Berlín en conflicte i d'entreguerres, hi ha un altre Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 - l'Ametlla del Vallès, 1973), oblidat: i és aquest el que treu a relluir l'investigador Quim Torra, que va presentar una ponència sobre aquest personatge fa unes setmanes a l'Ametlla del Vallès (que editarà el Centre d'Estudis de Granollers) i que té en vies de publicació la seva biografia. «Ens oblidem del Xammar radicalment catalanista i del periodista total», afirma Torra (Blanes, 1962).

Aquest perfil de periodista tot terreny, «arremangat», de prosa fina, aguda i «agosarada», Torra l'exemplifica amb «les cròniques musicals i mordaces» que Xammar publica a El Poble Català i Teatràlia, la seva faceta de «polemista que fa sàtira política» a El Be Negre, o les cròniques socials de l'hipòdrom de Barcelona que surten a La Publicitat. «Escriu amb passió, sempre contrasta les dades i odia el periodisme profètic», hi afegeix. Per Torra, això i la vàlua literària dels seus articles (una mostra es troba en volums com ara Periodisme i L'ou de la serp) el refermen en la triada estel·lar dels millors periodistes catalans, amb Josep Pla i Gaziel.

El treball de Torra és el primer d'aquestes característiques i envergadura que es fa sobre Xammar, que revela aspectes desconeguts de l'obra periodística i, en bona mesura, del seu univers personal: arriba uns mesos després que Quaderns Crema reedités les memòries (Seixanta anys d'anar pel món) que el periodista havia dictat a Josep Badia a l'Ametlla del Vallès. Aquí s'estableix els dos últims anys de la seva vida, on arriba «vell, arruïnat i xacrós», segons Torra, després d'haver voltat mig món. En els vint anys anteriors ja hi havia fet anades i vingudes puntuals, a l'Ametlla i la seva segona casa, la fonda Europa de Granollers, on sabia que sempre tenia a punt una suite. De fet, el fort lligam amb l'Ametlla (hi tenia casa familiar, que el franquisme els va requisar) porta Torra a fer aquest contundent paral·lelisme: «Xammar és el gran creador del mite del Vallès, Xammar és a l'Ametlla el que Pla és per l'Empordà.»

CATALANISTA RADICAL
Saltataulells, autodidacte, poliglot, liberal, republicà, anticomunista, modern i avançat, el perfil de Xammar, de reminiscències de dandi anglès, té un altre tret molt marcat: un catalanisme gairebé «integrista», que el condueix a un recte compromís amb el país. I això ho porta fins a les darreres conseqüències. Tot i ser conservador, amb l'esclat de la Guerra Civil «no tindrà cap dubte», indica Torra, i es posarà al costat de la Generalitat. Acabat el conflicte, és molt crític amb la gestió de Lluís Companys. Ja a l'exili, ordena i s'autoimposa silenci, i critica els escriptors de Destino que s'han passat al castellà per continuar escrivint. Després de la Segona Guerra Mundial, s'adona que l'única organització a l'exili que aguanta és ERC, i, sent gran amic de Josep Tarradellas, durant dos anys fa de cap de gabinet del president a l'exili, Josep Irla. En definitiva, són algunes de les giragonses d'un personatge complex i alhora fascinant

La sortida de Can Perxers

2008-02-17T23:38:00.001+01:00

"Gairebé tots són ja a dalt de l’autocar. Xavier Benguerel és al costat de Pompeu Fabra. Ha estat observant com Fabra confortava afectuosament a cada un dels que pujaven. Fins i tot veu com s’esforça a somriure’ls. Per tots té una paraula amable. Però tot d’una sembla com oblidar-se d’on és, i se li endureixen els trets de la cara, quedant-se mirant fixament a l’infinit. El seu aire és distant malgrat els gestos sobris i senyorívols. En tot moment, exquisidament educat: “A reveure!, A reveure!!” diu Fabra a Benguerel amb enteresa. Ell, amb els ulls negats, fa l’esforç de pregar-li: “No descuideu, si us plau, la meva dona!”. I Fabra, encaixant, respon: “No tingueu por, m’han fet pare de totes”. Fa una última llambregada al Mas i a tots els que s’apleguen al voltant d’aquelles desferres de vehicles atrotinats i despintats. Llegeix les lletres mig borroses del Bibliobús: “Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Institució de les Lletres Catalanes. Servei de Cultura al Front”. S’agafa a la barana, i abans de pujar, xiuxiueja a Benguerel: “Me’n vaig a morir a França”. Potser no sent com Benguerel li dóna les gràcies per tot"

Una visita a Hisenda

2008-02-13T16:42:00.002+01:00

Mal assumpte. Arribes a casa, obres la bústia i és allà. Ja ho veus a venir. No pot ser res de bo. Un certificat de correus: remitente. Agencia Tributaria.
Glups.
És clar, la meva diguem-ne vida ecòmica dels últims temps és semblant a la del tripartit del Dragon Khan. I això acaba petant.
A l´estiu, quan la debacle, i d´acord amb el contracte que jo tenia, Winterthur Suissa, que es volia treure´m de sobre com fos, quina ronya de tipus!, em va posar en contacte amb Price Waterhouse Coopers que, encara que sembli una marca de rentadores, és una de les consultores fiscals més importants del món.
Caldrà dedicar-li unes ganivetades en el futur.
Aquesta gent fa que la Ministra Alvarez sembli una dona competent i eficac, en comparació als desastres de com van treballar. Equivocant-se, canviant dades, descoordinats Madrid i Zuric, una delícia de les escurrialles del capitalisme salvatge.
Al final, com l´Ave, tot arriba i el setembre vam poder acabar presentant quatre papers.
Resultat: requeriment d´Hisenda.
Bé, situem-nos a ahir.
Ja hi som?
Arribo a la Unidad de Grandes Contribuyentes (no ho pot dir tothom que el citin a la Unidad de Grandes Congtribuyentes) a dos quarts de deu. Pensava, té, bona hora, ja hi seran.
No, no hi eren. Resulta que tenien un curs i no hi serien. Molt amablement, la senyoreta que em va atendre, en un castellà perfecte, em va dir que si podia tornar avui, una miqueta més tard, al voltant de les 10, que era quan arribava la persona encarregada. Cap problema, li vaig contestar, vindré cap a quarts de dotze. No!, em va dir, i gairebé que faig un bot. No, resulta que surt a esmorzar i a aquella hora no el trobaria. Me n´havia oblidat, dels esmorzars. Em vaig excusar i vam quedar que passaria avui a les 10-.
Total, em presento avui, a les 10 i el senyor que havia de veure´m s´ha transformat en una senyora. Cal dir que simpatiquíssima i molt atenta.
Ara, la pregunta és: cobrarem, algun dia, la devolució? A la Carola li agradaria saber-ho.

Una web interessant

2008-02-06T10:17:00.000+01:00

A vegades salten les sorpreses on menys t´ho esperes.

Per exemple a:http://www.axawinterthurnosmachaca.blogspot.com/

Una web acurada, rigurosa, amb comentaris profunds i mesurats. Un clàssic. Cal no perdre´s l´entrada: "Todo está en los libros". Què es pot afagir? Res. Callar. Meditar. Pensar que quanta raó tenen!. Ni Pla, ni Guansé, ni Joan Fuster. Això és crítica literària! Bravo!

Encara més Xammar

2008-01-30T21:43:00.000+01:00

Matança del porc (i 2, segueix a baix)

2008-01-28T09:15:00.001+01:00

Matança del porc (1)

2008-01-28T09:10:00.000+01:00

Mirar un porc cara a cara té aquestes coses: t’acabes imaginant que tots els porcs són iguals.

I avui, mirant les fotos que ens ha enviat l´Eva del resultat de la diada del nostre Sant Martí, veus aquells lloms embotxats i penses: “Té, tu, s’assembla a algú que prometia Apoyaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya”; passes a les botifarres de perols i no pots deixar de recordar que deuen ser iguals que els budells dels que han fet del nostre país el dels esvorancs i retards, els lerrouxistes i els ciudadanos; et quedes mirant les llonganisses i els fuets i, somrius, imaginant-te els pobres independentistes que s’ho empassen tot i que a hores d’ara ja compren Mortadel•la als súpers del Dia.

A tots ells, confiem els arribi també el seu Sant Martí

Retall de diari. El 9 nou (25/01/08)

2008-01-27T13:42:00.000+01:00

Tu tener una frente con éxito

2008-01-24T18:45:00.001+01:00

Anava Rambla de Catalunya avall i un individu se m´ha acostat. No m´he sorprès perquè és un fenòmen habitual. Hi ha un tipus de gent, jo, per exemple, que tothom agafa en una ciutat com el que ho sap tot. És a dir, sap on hi ha el carrer Indústria o la parada de metro d´Hostafrancs. És una llei tan universal com la dels CEOs i la falta de puntualitat.
Bé, dèiem, se m´ha acostat i jo em preparava per respondre la pregunta de sempre. I en canvi l´home se m´ha plantat al davant, m´ha preguntat si sabia anglès, però en un castellà tarzanesc m´ha engegat, mirant-me fixament als ulls: Tu tener una frente con éxito, acompanyat d´uns gestos que no deixaven cap dubte. Es referia, efectivament, al meu front.
He quedat agradablement parat. NO sempre es reben piropus com aquest. Thank you l´hi he dit. Mira, un bon home, tu. Tampoc estem tan malament vivint a Barcelona. A Suissa això no t´hauria passat mai. Menys mal, encara hi ha persones humanes.
Però a continuació m´ha tret una targeteta i resulta que l´home és un pitonís que endevina el futur. D´entrada, jo ja li mereixia tota les bendicions i no se n´havia pogut estar d´avancar-me el que ell intuia era el fet de trobar-se davant d´una personalitat forta. Però es veu que si volia saber el final calia que li pagués 20 euros.
He arrugat el front d´èxit i amb un Don´t fot me, he seguit tirant avall

Espanya i la teoria del formatge

2008-01-22T12:35:00.000+01:00

"La meva teoria del formatge de bola, s´ha revelat exacta, dit sigui sense immodèstia. Si parteixes un formatge de bola, les dues meitats són del mateix formatge; no et surt mai l´altra meitat de Gruyère. I Espanya era un sol formatge. Les bestieses i àdhuc el lèxic d´una banda, al que s´assemblen més, és a les bestieses i al lèxic de l´altra banda".

Ho va dir Just Cabot, periodista i escriptor, l´any 40, en referència a la guerra civil.

Perfectament vàlid, avui també, quan alguns s´esforcen, inútilment, en fer-nos creure que el PSOE és diferent al PP

Retall de diari

2008-01-18T12:03:00.000+01:00

El ventall va de Milian fins a Carandell o Com perderà la línia la Rut

Arran d´una crítica sobre La Cenerentola, la meva opinió

2008-01-17T14:21:00.000+01:00

Benvolguda Sra. Vila,

En primer lloc, moltes gràcies!.

En segon, escolti’m, vostè no serà la meva germana bessona perduda?. Sembla que coincidim en tot, inclòs el nostre amor per un petit país del centre d´Europa, tan semblant al nostre, on el segle XIII els representants de cinc cantons, al bellíssim prat de Rutli, es juraren fidelitat eterna.

No ens desviem.

Avui la veuré i ja li diré el què. Em temo, però, que el seu judici és força exacte, tot i que la meva debilitat per Rossini pot fer-me perdonar el que sigui, fins i tot produccions dolentes.

Fa alguns anys vaig anar a petar al Teatre Principal de Sabadell. Aleshores la Faràndula estava en obres. Feien L’italiana in Algeri. Jo no havia escoltat res d´ell i el món de l’òpera se’m feia difícil, pesat, avorrit. I vaig patir un atac sobtat de síndrome d’Stendhal. Se’m van obrir de bat a bat les portes d’aquell món que no entenia. Des de llavors, m’ho empasso tot.

Durant anys, he tingut la impressió que els rossinians vivim com cohibits, com encongits i avergonyits de preferir el cigne de Pésaro a les llaunes contemporànies i pretensioses de la infumable òpera moderna. Aquell somriure burleta del: “Ah! T´agrada Rossini?”, al que només falta acompanyar un “pobre home” per arrodonir la frase.

I sí, m’agrada Rossini. M’agrada el seu humor, la seva música, la seva abassegadora
personalitat. Parlant d’Stendhal, ha pogut llegir la seva “Vida de Rossini”? És un llibre extraordinari i em plau de recordar una anècdota que mai no he oblidat. Sembla que un vespre que feia molt fred, Rossini estava allitat acabant algun dels refregits en què consistien les seves obres. Per un mal gest, uns quants fulls de la partitura van caure a terra. Per evitar aixecar-se a recollir-los va preferir copiar-los de nou, de memòria.

Quan hom veu aquests muntatges horripilants d’òperes modernes o no tant modernes, però igualment horripilants, i pensa que abans els empresaris teatrals s’hi jugaven els diners i que els autors s’hi jugaven el pa de cada dia, hom conclou que potser entre tots es buscava alguna cosa més que la bellesa pura, artificial, assonant i atònica, és buscava, simplement, entretenir.

I aquí és on Rossini és el mestre absolut. Però és clar, divertir i entretenir és sempre un anatema per les masses amorfes de l’alta cultura (i que es juguen els calés dels altres).

Estic d’acord que La Cenerentola potser no pugui aguantar-se tan bé com L’italiana, Il Barbieri o Il turco in Italia. Però també Il viaggio a Reims no semblava gran cosa i és una òpera magnífica. Clar que no teníem els Comediants pel mig.
Lamento no poder compartir el criteri d´en Xavier. No només l’obertura i la famosa ària final valen la pena, en La Cenerentola (que va ser un fracàs en la seva estrena i que el mateix Stendhal no en demostra l’admiració que en d´altres òperes rossinianes) hi ha en tota l´obra l’estructura clàssica de Rossini i els duets i quintets són per aixecar-se de la cadira. Tot i que estant al cinquè pis i en una funció de preus populars, intentaré no tocar el sostre.

En fi, com veu, una visió molt parcial. Per això m’ha agradat molt llegir el seu comentari, més crític i neutre. Només una objecció: i és clar que sí que l’ha de tornar a escoltar a casa, és imperdonable no fer-ho!.

Només confio que el vespre d’avui sigui tan memorable com un dia de maig de l´any passat, quan vaig poder anar a l’Òpera de Zurich a escoltar la meva Italiana in Algeri i en l’entreacte, des de la terrassa de l’Òpera, es veia la ciutat al fons, amb les torres de St. Peter, i Fraumunster i Graumunster, tan belles, i el Limmat seguia corrent, plàcid, abraçat per sempre a la ciutat de Zwingli i del capitalisme més salvatge

Nou projecte

2008-01-16T16:44:00.000+01:00

Bé, resulta que el totxo de la sortida dels intel.lectuals és molt totxo, ara per ara. He llegit molt, crec que tinc la foto de com va anar, però encara he de llegir molt més. Mala sort.

Per tant, ho aparco momentàniament.

Ara em dedicaré a unes "autobiografies d´escriptors oblidats".

Si els parlo d´Àngel Ferran, Francesc Madrid, Just cabot, Lluís Capdevila o Josep Maria Francès, vostès què, ni idea oi? Doncs ara parlarem d´aquests.

La cosa va de fer unes "autobiografies" falses, on explicaran la seva vida i el perquè del seu oblit a Catalunya avui. Tots ells eren alguns dels periodistes i escriptors més populars i llegits a la Catalunya que havia existit un dia, abans de la guerra civil.

Un altre projecte condemnat al fracàs. Com em va dir un bon amic meu, " per què no t´agafa l´obsessió de, per exemple, Ronaldinho i l´ànima de Catalunya". I té tota la raó.

Wodehouse i l´Honorable Conseller Huguet (article singulardigital)

2008-01-13T23:20:00.000+01:00

Discriminats injustament per “Polònia”, hi ha tota una gamma d’excel•lents humoristes catalans que avui en dia es guanyen la vida com poden a la política i que s´han vist obligats a buscar alguna via alternativa.

Hem tingut sort, perquè alguns han fet de la ironia, la subtilitat i l’agudesa els seus estendards, per diferenciar-se de les destralades poloneses. D’entre tots ells, l´Hble. Conseller Huguet s’aferma dia que passa com el seu capdavanter indiscutible.

He de reconèixer que m’ha impressionat molt favorablement aquest canvi d’actitud de l´Hble. Conseller. Acostumats com estàvem a només sentir parlar de la ineficàcia del seu Departament i de les carnisseries perpetrades en la seva Conselleria, on els caps de Directors Generals i Assessors s’apilen a la porta d’entrada en una escena macabre que hauria horroritzat el mateix Robespierre, les darreres declaracions de l´Hble. Conseller ens han portat a un món totalment nou, elegant i sofisticat, ple d’enginy, brillant.

El Sr. Huguet ha declarat que Catalunya va bé. Tal com sona. En concret que, “el país no va malament”. I en concretíssim que: “els nivells d’ocupació són elevadíssims”. I, encara, reblant el clau, en una predicció electoral per al seu partit, assegura, valent, que “si ERC treu entre 5 i 6 diputats estaríem dins la normalitat”, és a dir, perdre entre un 25% i un 35% de suport electoral és un exemple de normalitat absoluta.

Magnífic, Sr. Huguet!. Wodehouse, el millor humorista anglès de tots els temps, no ho hauria dit millor. Al meu entendre, amb les declaracions del l´Hble. Conseller ens trobem davant d’unes peces d’humor colossals, al més pur estil britànic. Desopilants, en termes wodehousians. Més que mai, l´Hble. Conseller sembla reencarnar-se en Bertram Wooster en un joc d’alta comèdia i fent les delícies de totes les ties Àgata del món. Enlloc del món dels clubs anglesos, lords i cases de camp, el senyor Huguet crea el seu propi món imaginari, fantasies animades d’ahir i d’avui, una Catalunya que només viu en les taules de despatxos oficials i dels partits polítics. Però ho fa amb aquella delicadesa!

I què me’n diuen de la reculada “normal” que preveu pel seu partit? Un mix fascinant de valentia i agosarament. Un bellíssim joc de paraules i números per amagar un fracàs immens, terrible, desolador si es produís.

El problema de tot plegat, Honorable Conseller, és que entre les muntanyes de cadàvers a la porta de la Conselleria, deu trobar-s’hi més d´un Jeeves, que aneu vós a saber si no era el que potser hi posava una mica de seny. I, sense Jeeves, Mister Wooster no era capaç ni de fer-se el nus de la corbata.

El Xammar i l´editor

2008-01-10T17:30:00.000+01:00

Bé, la cosa està així. Resulta que després d´hores i hores esmercades, l´editor, diguem-ne V, creu que el meu esborrany....és un bon comencament per fer un llibre.
Resultat: collons estesos a terra.
M´esperava qualsevol cosa menys aquesta.
Sembla que sóc massa catalanista i se´m nota (a mi) el plumeru. Que no deixo parlar el biografiat i que hauria de ser més neutre.
Probablement tingui raó. Però després de llegir centenars d´articles i cartes de Xammar....i ell què? Es pot parlar asèpticament d´ell, com un periodista caigut del cel i que, oh!, mira tu!, resulta que escriu també en català, quines coses més curioses, oi?
En fi decepció important. Hom no és que es pensi que ho fa tot bé, però que li diguessin que una retallada aquí o una altra allà, vale; que hi ha desenes d´errors, vale. Però "un bon comencament per fer un llibre", això sí que no.
Aleshores, convertit en un personatge de Vent del Pla, com la noia de la cadira de rodes que també vol publicar un llibre i li diuen que ha de canviar el final, què he de fer, jo?
Per acabar de posar-ho tot sobre la taula, resulta que l´editor V m´ofereix publicar de l´ordre de 4-5 recopilacions de coses d´altres autors. Però el meu llibre el vol retocar.
Next steps: poso el llibre de Xammar al mercat. Qui el vulgui publicar, que el publiqui. Jo ja me n´he afertat.

Handel, Zweig i Jennens

2007-12-30T17:10:00.001+01:00

Tot i que no es tracti exactament d´un oratori sobre el naixement de Crist, sinó, de la salvació dels homes, la tradició l’ha fet seu: no s’entén un Nadal sense el Messies de Handel.

Però hi ha encara una manera més sublim d’escoltar el Messies, acompanyar-la de la lectura de la narració que Zweig va dedicar-li, un dels moments estel•lars de la humanitat. Si, per casualitat, tenim la sort de sentir alguna versió del “Messies Participatiu”, aleshores difícilment podrem escapar de l’emoció del moment.

1741. Handel, arruïnat, vell, xacrós, vaga enmig de la boira dels carrers de Londres. Arrossega encara les seqüeles d’una hemorràgia cerebral. Tot sembla acabat per ell. El rei li ha girat l’esquena; la inspiració, seca com un tronc d’olivera corcat; coixeja i comença a perdre l’oïda. Fa un fred que endola l’ànima. Acabat, desfet, arriba a casa seva (avui, un Museu que porta el seu nom, un lloc imprescindible si es visita Londres i es vol assaborir una de les estones de pau i música més increïbles enmig de la passió compradora desbocada i el soroll infernal de turistes i londinencs).

Li costa pujar les escales. Al replà veu un paquet que li ha fet arribar Charles Jennens, un poeta aficionat, un home gris del que la història no se’n recordarà mai més. És un recull de l’Antic i el Nou Testament: 19 passatges d’Isaïes, 11 Salms, 7 trossos dels llibres dels Profetes, 7 dels Evangelis (cap de Sant Marc), 11 de les Cartes de Pau i 4 de l’Apocalipsi: Naixement, Passió, Resurrecció i triomf de Crist.

La intensitat amb la que Zweig explica la transfiguració de Handel, com va ser posseït pel text i la inspiració, com escrivia i escrivia pentagrames i notes, sense menjar, sense dormir, cridant sovint, udolant en la nit, al•leluia! al•leluia!, mentre li queien les llàgrimes, és també l´obra d´un geni sobre un altre. Al meu parer, amb Fouché i Castellio, el millor de Zweig.

“Creia veure el Cel i fins i tot Déu mateix”, diria Handel en acabar. Zweig, entusiasmat, admirat per la plenitud d’una obra genial, amb les paraules que nosaltres no sabem escriure, exclamaria sobre l´Amén final: “Aquestes dues curtes i abruptes síl•labes, serveixen per a construir un monument que arriba al cel. Una veu seguida d’una altra, les síl•labes s’allarguen… com l’alè de Déu, i la inspiració de Handel ressona en la paraula final de la pregària sublim que d’aquesta manera arriba a ser tan àmplia i enorme com l’univers”.

En 23 dies Handel va composar el Messies. Jennens, el llibretista oblidat, es va queixar que el músic hagués dedicat tan poca atenció al seu llibret, com per deixar-ho llest i acabat en tan poc temps. Sempre m’ha semblat que aquest punt de seny i gasiveria, tan de senyor Esteve, tan català, era també una darrera nota genial a la història del Messies.

“For unto us a Child is born”. Feliç 2008 a tothom.

Bon Nadal xammarià

2007-12-21T14:41:00.000+01:00

“ Després de dinar, un cop tretes les tovalles, una capsa de cartró plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les figures del pessebre. D’una a una la mà continguda del meu pare les anava traient i arrenglant.

Sempre hi havia víctimes. I un rabadà decapitat, el bou amb una banya trencada, un gall sense cresta, una ovella tristament privada de totes quatre potes. Amb paciència i solució enganxadissa de fórmula casolana, feta a base de midó i pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de cirurgia, acabats els quals el cirurgià esdevenia arquitecte, esdevenia escenògraf, esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l’aigua, dels homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre.

Després de sopar, abans d’anar al llit s’encenien els gresols per primera vegada. Quina meravellosa visió! El pessebre era un pessebre de l’estil que a mi m’agrada. No era l´obra d’art d´un mestre pessebrista; era la improvisació d´un burgès barceloní que, en acostar-se Nadal, complia amb bona voluntat, amb traça i amb il•lusió el seu deure de pare de família. Entaforat al primer prestatge d´un armari raconer, triangular i profund, el nostre pessebre tenia una gran intimitat que altres pessebres no tenien, bastits com eren a un racó del menjador a damunt d’una taula de sala de rebre. Al fons del fons de tot, hi havia l’estable, el naixement aixoplugat sota d’una muntanya de suro tota coberta de neu. A banda i banda una carenada de turons anava baixant cap al primer terme.

El vesc, el grèvol i el llorer sortien perquè sí darrera de les muntanyes nevades i s’enfilaven porta amunt fins al segon prestatge de l’armari que era el cel blau i estrellat. D’una bassa d’aigua feta amb un tros de mirall, en sortia un rec, fet amb paper d’estany, que lliscant entremig de la molsa anava a parar a l’hort d’una masia. D’una masia catalana, ben entès, amb el portal rodó, la teulada de dues vessants, un rellotge de sol a la façana, un pou a la vora, l’era al davant i al costat de l’era un paller amb una gibrelleta a dalt de la perxera.

Al nostre pessebre hi eren admesos el nombre estrictament indispensable de personatges i animals exòtics: els Reis Màgics d’Orient, amb els seus camells, i els membres de la Sagrada Família. Per la resta, era un pessebre català, poblat de gent catalana i de bestiar de la terra. La mula era de Vic –ho portava escrit a la cara-; el bou era un bou del Lluçanès; a les ovelles blanques i grasses, no els mancava sinó la paraula per a poder dir que eren del Montseny; els capons i les gallines tenien aquella vivor a l’ull i aquella vermellor a la papada que són pròpies de l’aviram del Prat de Llobregat. Les dones anaven amb ret i amb mocador al cap, els homes amb gec de vellut, espardenyes de veta negra i barretina vermella o morada.

Raça treballadora i de cor generós. Els homes llauraven, fangaven o traginaven una portadora. Les dones rentaven agenollades a la vora del riu, feien mitja al pas de la porta o donaven menjar a les oques. Els camins eren plens de gent que baixava de la muntanya cap al pla. Tots anaven guiant per la mateixa llum, tots havien sentit la veu de l’àngel. Ningú no duia les mans buides. Un pagès portava un parell de pollastres, l’altre un conill, l’altre una panera d’ous, l’altre, petit i rabassut, un pa moreno més gros que ell. El pastor anava content amb un xai a coll-i-bé. I la ben plantada mestressa, amb el gipó negre i les faldilles vermelles, què hi devia portar dintre la cistella tan ben tancada? Siguem tafaners. Alcem una punta del tovalló de lli i veurem que al dessota s’hi amaguen les llaminadures que tots pensem: panses i figues i anous i olives i mel i mató.

Qui, fora dels catalans, coneix tan bé els gustos del Noi de la Mare? Oh! Catalunya, terra santa del pessebre de la meva infantesa!”
(Eugeni Xammar - Nadal de 1939)

La Sra. Teresa Rovira

2007-12-19T19:43:00.000+01:00

La Sra. Teresa Rovira, arreglada, amb un xal granatós que li cobreix l’espatlla, ben pentinada, i amb ulleres fosques, perquè va caure fa unes setmanes i el metge li va recomanar de portar-les, m’obre la porta de casa seva del carrer Muntaner. Té 89anys. És la filla d’Antoni Rovira i Virgili.

Molt menuda, viu sola, en un pis gran, ple de llibres i, sobretot, ple de records familiars. Parlar amb la Sra. Rovira és empassar-se un tros d’història. Un xarop reconfortant, val a dir. Però no és per cap fet especial, ni nostàlgia romàntica. Ho és, senzillament, per la naturalitat amb la que la Sra. Rovira és exigent amb si mateixa, amb el país i amb els altres.

Sort que anava preparat, perquè no en perdona una. Un petit error, un oblit en un punt sensible, i el fet és retret a l’instant. Sempre amb el somriure als llavis, però exigint rigor i dades.

A la taula on hem estat parlant, m’havia preparat alguns dels llibres que ella considerava imprescindibles per fer el meu estudi de Can Perxés: les Memòries de Pi i Sunyer, les de Benguerel, la biografia d’Alfons Maseres, etcètera. Per sobre de tots, “Els darrers dies de la Catalunya republicana”, del seu pare. En la meva ignorància absoluta, no l’havia llegit fins fa pocs mesos. És un llibre cabdal, imprescindible, on es barreja la història en majúscula amb la “petite histoire”. També és un llibre amarg, d´un home vençut, que veu el seu país acabat, i que en l’èxode decideix aplicar el mirall stendhalià al que veu. I l´horritza: no li agrada com tants Diputats catalans van fugir a la desbandada sense mantenir-se junts i dignes; com molts amics, en la prova de la por, van fallar; com tants intel•lectuals catalans s’atrinxeraren al primer pis de Can Perxés, amb matalassos i habitacions, mentre a sota, es dormia per sobre els baguls, bancs i farcells. Per exemple.

La seva filla el venera. Al llibre i al pare. De fet, viu per mantenir la memòria del dos.

Quants esforços encara fa aquest país per mantenir la seva Memòria! Dubto que n’hi hagi un altre al món de més fràgil que el nostre. Tot sempre sembla com estar pendent d´un fil, desballestat, mai no s’acaba res del tot. La Sra. Rovira, per exemple, sap que a l´Archivo de Salamanca hi ha llibres i papers del seu pare. I encara no els ha pogut aconseguir. En canvi, la Sra. Rovira, va recuperar una primera edició d’Aloma, de Rodoreda, dedicada al seu pare, d´un col•legi de jesuïtes, on va anar a parar després del saqueig de la seva casa familiar a Horta. La casa on ella va viure, i sobre la que va haver de pagar a la vídua del militar que l’havia ocupat acabada la guerra, de la seva butxaca (i gràcies a un premi que va tocar-li de loteria), una indemnització perquè se n’anés. La Sra. Rovira, bibliotecària, va treballar des de finals dels quaranta a Esparreguera, veient-se només dos dies al mes amb el seu marit (perquè els permisos només duraven dos dies), arxivant i classificant els llibres que es podien llegir, i tenint cura, d’amagat, de “l’infern”, aquella secció de llibres que la censura havia ordenat retirar de totes les llibreries.

La veritat, era més feliç jo, a la meva vida anterior, sense saber res de res

Gabies de grills

2007-12-19T12:19:00.000+01:00

Fer Gabies de grills.
Dedicat als meus nets de menys de catorze anys perquè puguin practicar-si l’estiu que ve.

El sistema de fer-les me l’havia ensenyat el meu pare.
Consistia en agafar un cartró o fullola que fes de base, de les mides que hagués de tenir la gàbia, i quatre trossos de filferro del prim, que serien els quatre pilars cantoners. Fet això, s’anaven posant trossos de canya de les mides adients, en els quatre costats, un si i un no, deixant entre ells l’espai que sortís. A sobre un altre tros de cartró per tapa i ja tenim la gàbia feta. Una de les canyes dels costats es deixava enganxada només per un extrem de forma que podés girar i servís de porta per entrar-hi el presoner.
Puc explicar que hi vaig tenir uns quants grills i que n’hi hagué un que es va escapar, rosegant una de les canyes de la gàbia en l’estil de les més famoses evasions.

Europeus en extinció (article El Singular Digital)

2007-12-17T08:34:00.000+01:00

Europeus en extinció

S'acosta Nadal. I els risc d'acabar regalant qualsevol corbata o penjoll s'agreuja dia que passa. Cal prendre una decisió. Eliminar el factor sort. Regalar "Europeus en extinció". M’havien comentat que era un bon llibre. Estaven equivocats. És més que bo. És emocionant.

Karl-Markus Gauss, salzburgès, assagista, crític i editor de la prestigiosa revista literària Literatur und Kritik, proposa un viatge en sis capítols per les zones de perill: els sefardites de Sarajevo, els aromans de Macedònia, els sòrabs entre l’Elba i l’Oder, els gottsche d’Eslovènia o els arbëresh de Calàbria. Noms desconeguts, llengües fantasmals, pobles eliminats dels mapes estatals europeus

Jünger va escriure: "Si quedessin destruïts tots els edificis, encara perdurarien les llengües; aquestes són castells encantats que posseeixen torres i merlets, criptes i corredores antiquíssims que ningú no explorarà ma. Allà, en aquells pous, masmorres i mines serà possible romandre-hi i quedar perduts pel món”. Però no és cert. Una llengua s'escull i es parla com a instrument per a la construcció d'una identitat. Per saber on som i d'on venim. La lluita per les llengües europees és la lluita per una il•lusió. Però també per una supervivència com a poble. Perquè una llengua pot morir, el procés és lent i la brasa crema durant temps, durant generacions senceres en forma de desestructuració nacional. Privat un poble de la seva llengua, què li queda? Els sòrabs i els gottsche què són avui?

El relat de Gauss, a més, tan impermeable al sentimentalisme, és un passeig cruament fascinant per uns paisatges i uns pobles que comencen a esvair-se. Entre l’assaig polític i el llibre de viatges, Gauss tria l’emoció de sentir-se part de l’ànima europea.

Un gran llibre que té la sorpresa final de no incloure, encara, en aquesta primera edició en català de Nadal de 2007, al poble català. Un atac d’optimisme de Herr Gauss? Que no ha visitat Catalunya darrerament? Caldria recomanar-li a l’editor que el convidés a passar unes vacances entre nosaltres. Segur que ja sortiríem en la segona edició

Les benignes d´Alcalá de Henares

2007-12-13T16:59:00.000+01:00

I vet aquí que vam anar a Alcalá. Viatge en cotxe. cinc horetes llargues. Amb l´amic Vila, que està treballant en un llibre sobre en Josep Pla.
Fa un any preparava el viatge cap a París per a què em diguessin que no i ara me´n vaig a Alcalá.
Hostal a 39€ l´habitació. Confort espanyol.
L´endemà, com uns claus, entrada a l´Archivo General de la Administración del Estado. Una de les rutes de la imfàmia que es poden fer per Espanya.
Tothom ha estat molt amable i jo he demanat per veure els expedients de censura del llibre de Memòries d´en Xammar.
Ha estat un descobriment. És fascinant. La gran biblioteca catalana de tots els temps és allà.Tots els llibres en català que es publicaren del 39 al 75 (i alguns anys més) calia que passessin la censura prèvia o es dipositessin (l´aperturista Manuel Fraga va introduir, ja és sabut, grans liberalitats)
L´informe sobre els "60 anys..." de Xammar és sensacional. Els comentaris són fascinants. Aquells censors es permetien el luxe de parlar -i criticar- amb una llibertat que no gaudia ningú més. És una paradoxa subjugant. Jo he quedat astorat. És Les Benignes, versió espanyola. Aquells censors, que devien tenir els seus horaris, de 9.30 a 2, per exemple, bons pares de famílies, catòlics de missa de dotze, arribaven al matí a la seva taula, s´asseien i comencaven a llegir. Un llibre i un altre. Centenars de llibres. Es llegien tots els llibres que els arribaven per tal de veure si s´atacava al Règimen, la moral o l´Església.

En un prodigi de síntesi, el censor senyor “17” (moltes vegades no s´escrivien els noms i cognoms) va emetre l´informe següent dels "60 anys d´anar pel món":

“Memorias de un periodista catalán, auténticamente trotamundos. Empieza celebrando la llegada del siglo XX y termina con la retirada a su pueblo natal en 1969, pasando por su participacion activa en el catalanismo, Ley de Jurisdicciones, Solidaridad, Semana Tràgica, República, Guerra Civil, Exilio, etc.

Es un hombre inteligente, gran conocedor de problemas internaciones y parece muy sincero. No puede ocultar su catalanismo ni su antiespanolismo. Estimo que el libro debe ser impugnado. En las páginas 481 a 484 se reproduce la entrevista entre Franco y Hitler contado por el intérprete, un tanto diferente de la versión oficial. En las páginas 428 a 431 se denuncia una campanya difamatoria planeada por el bando nacional (guerra bacteriológica). En las páginas 425 a 427 se hace referencia a un libro sobre los asesinatos cometidos en Álava por los nacionales (Ruiz Vilaplana, “Doy Fe”). En la página 419 se dicen pestes contra un catalán por trabajar al servicio de los nacionales (Carles Sentís). Otros inconvenientes más o menos importantes, en las páginas:

I a continuació fa una repassada per l´obra. Qualsevol menció a Catalunya o els catalans com nació o poble diferent d´Espanya i dels espanyols és rebutjada; el més petit comentari sobre nacionalisme o patriotisme català, censurat; les referències a la guerra civil, criticades.

Les planes que el censor va considerar rebutjables fan referència a:

81 (Lerroux i La Publicidad, havien esdevingut “una organització d´immigrants i l´òrgan de la colònia forastera (en el sentit més ampli de la paraula) a la capital de Catalunya)
88 (sobre la guerra de la independència, Xammar es manifesta en contra de la versió oficial “espanyolista”)
130 (... ignorava igualment que del vestit de mitja etiqueta que els catalans, els francesos, els espanyols, els italians, els alemanys, els escandinaus i els eslaus en diuen smoking...)
245 (“per aconseguir un permís, a Madrid es necessiten 10 dies i a Barcelona 2 hores”)
253 (“un brigadier català, de Banyuls, llengua comuna..)”
284: (... el baró de Viver... després de la guerra fou un patriota català sincer i sencer, àdhuc a vegades intransigent)
310: (...jo vaig assistir – a la Comissió de Nacionalitats de la Societat de Nacions- de delegat com a representant de la minoria catalana)
313 (Marcel•lí Domingo, patriota català i fervent catalanista)
326: (Sanjurjo es va merèixer la pena capital)
331: (la República va arribar com a conseqüència d´un vot de qualitat...)
334: (A Espanya i Catalunya passaven...)
335: (-Parlant de Macià- A mi els militars m’han inspirat sempre desconfiança...)
336: (Per fer-me saltar les llàgrimes... República catalana...
339: (Les dificultats d´Espanya han de ser les oportunitats de Catalunya)
346: (nació catalana)
347: (Azaña al balcó de la Generalitat)
387: (Olwer en un míting: No passaran!)
389: (Opinió sobre Primo de Rivera)
401: (Un nacionalista català)
433: (Guerra Civil com una guerra aliena a l’esperit i interès de Catalunya; actuació de Xammar en favor de la llengua i la bandera).
457: (“Mentre era a Oslo, va arribar la notícia del començament de l’ofensiva del Segre per les tropes italianes...”)
557: (“Volgués o no volgués, la lectura diària d´El Correo Catalán –mai no he llegit La Vanguardia Española- em feia ficar el nas als afers públics de Cat i Espanya. Quina fortor, Mare de Déu Senyor!... “)

I així, tot i remarcar que no hi havia res a objectar en la portada, solapes i pròleg, s´acorda que no havia d´ésser acceptat el dipòsit, proposant-se el silenci administratiu.

De fet, a la práctica no va tenir cap importància.

L´essencial aquí és pensar en la immensitat de la imfàmia: durant desenes d´anys uns individus llegiren Incerta Glòria, La Placa del Diamant o El zoo d´en Pitus, a Alcalá de Henares, amb la única missió d´anorrear una cultura.

Corbata

2007-12-11T11:37:00.001+01:00

Era una sensació gairebé perduda.
Ahir em vaig tornar a posar la corbata després d´alguns mesos de jersei i camisa descordada.
Al comencament sembla que t´ofeguis, però després és una gran cosa. Trobo que ajuda a evitar mal de colls. Tothom hauria d´anar per la vida amb el botó de dalt cordat. Estalviaríem despeses mèdiques.
En un altre ordre de coses, ara resulta que la gent vol que treballi. Em plouen ofertes per tot arreu. Es veu que hauré de fer alguna cosa, quan el que jo vull fer no és res del que m´ofereixen.
És curiós tot plegat.
En fi.
Per cert, abandono fins dijous aquest bloc perquè me´n vaig, ara sí, a Alcaclá d´henares. És una de les etapes del viatge a la imfàmia que es pot fer a Espanya. Hi ha una oferta àmplia i variada. Jo he escollit l´Archivo General de la Administración, on es guarden tots els llibres catalans que des del 39 es van publicar per aquí, simplement perquè calia que passessin la censura. M´acompanya l´Enric Vila. Promet.

UN ANUNCI ABOMINABLE

2007-12-09T13:57:00.000+01:00

Un anunci desgraciat.
Tinc una debilitat pels anuncis que es veuen a la tele. N’hi ha alguns que son veritables obres mestres. Comprenc la dificultat que té explicar una història en uns pocs segons.
Crec que l’Ajuntament de Barcelona és especialment afortunat, segons el meu criteri, en això. Per exemple aquell anunci que deia “ la sorra s’ho empassa tot” era genial. El tinc en el meu Youtube com a favorit.
Però ara vull protestar contra un spot de la Generalitat que em sembla abominable. És aquest que diu “L’amor ha de ser lliure” i que veig, esgarrifat, que a més s’exibeix tambè amb banderoles penjades de les faroles.La realització em sembla infinitament pobre malgrat els mitjans que hi esmercen, (deu haver precisat d’un casting considerable) sense la més petita mostra d’enginy. Tot es reduueix a una colla de joves que fan veure que mentres passejen marxant atleticament canten una cançó en anglès. Això va acompanyal d’una sèrie d’slogans tòpics 100x100 per acabar amb una parella que es morreja degudament i que suposo representa el que per la Generalitat és la imatge de l’amor.
No puc entendre que es pugui exhibir una cosa d’un gust tan dubtós i només m’ho explico, i així ho comprenc perfectament, ja que ha estat perpretat per l’equip del sr. Saura, el mateix de la velocitat a 80 per hora a l’autopista (més 73 mesures més per millorar el medi ambient!) o de l’oposició al quart cinturó o de la lley de l’habitatge, ara incontitucional.
Es possible que no ens poguem desempellegar d’aquesta remora!!!

Can Perxés - proper projecte-

2007-12-05T13:37:00.000+01:00

M´estava documentant, dèiem.
Per al proper projecte.

Títol: Can Perxés

Objectiu: explicar la sortida de BCN, finals de gener del 39, d´una sèrie d´intel.lectuals i polítics, fins a portar-los tots a Can Perxés, a Agullana, on es van concentrar i van anar passant a la frontera.

Estil: hauria de ser àgil, dur, directe, tipus reportatge. Però dubto. Tinc la temptació de novel.lar-ho... Ja veurem.

Personatges:

Grup 1: Carles Riba i família i Pous i Pagés. Surten els primers i deixen enrera els seus companys. Arriben a Girona. Es troben amb Machado i fan la sortida junts.
Grup 2: Bibliobús dels Serveis de Cultura que porta a Trabal i família, Joan Oliver i dona, Rodoreda, Obiols i algun altre (Alfons Maseres...). Surten el dia 21 a la tarda. Hi ha un personatge anònim, un tal Miquel Joseph, de Granollers,que ho va explicar. És una crònica molt bona. El faré un dels herois, juntament amb Fabra, Pau Vila i Bosch i Gimpera.
Grup 3: Autocar que surt el dia 22 al matí. Emprenyats perquè es pensen que els han deixat tirats. Pau Vila 8que és l´únic que penca), Doménec Guansé, Sebastià Gasch, Anna Murià amb pares i germans, Josep Maria Francés amb família (que va escriure unes Memòries, poc conegudes, que deixa tothom a parir), Benguerel amb dona, pare del Tísner amb dona i filla.
Grup 4: Pompeu Fabra amb dona i filles. Es troba amb els grups 2 i 3 a Can Pol de Bescanó.
Grup 5: Jordana, amb família, amb Josep maria Capdevila (antic director El matí, un home molt interessant -catòlic i nacionalista-). Arriben pel seu compte a Can Pol i després amb tots a Can Perxés.
Grup 6: Pere calders (que està fent la guerra)
Grup 7: Agustí Bartra (que està fent la guerra)
Grup 8: ferran de Pol o Riera LLorca (que està fent la guerra)
Grup 9: Tísner (que está fent la guerra)

Els 6 a 9, no van a Can Perxés, per motius obvis. Hauria de ser la diferència entre els que lluiten i els que se´n van a cobert. Difíci, per no fer retrets...

Grup 10: Maurici Serrahima i Trias Peitx (gent d´Unió Democràtica, que se´n van anar via Caldetes de mar, on vaixells francesos i anglesos van embarcar personal de les ambaixades i altres; els Trias Peitx és un personatge que he investigat molt interessant)
Grup 11: Companys, Andreu i Abelló, Josep Maria Poblet (recorregut: Sant Hilari, Lloret, Darnius, Agullana)Arriben el dia 30 a Agullana.
Grup 12: Diputats catalans i Rovira i Virgili (arriben el dia 28 a Agullana)
Grup 13: Tarradellas (he d´investigar si serà un personatge o no)
Grup 14: Pi i Sunyer
Grup 15: Algun soldat a ordres del general Líster (que van ensorrant tot el que troben per no donar aventatges als nacionals)

Altres possibles: hi ha una història magnífica de l´evauació d´uns nens refugiats en una colònia de la Cerdanya que acaben passant per la Jonquera. Tinc la temptació de fer-los passar abans pel mas Perxés.

Cal parlar de Carles Rahola (que no se´n va al final i és afusellat i de Domènec Latorre, que tampoc no se´n va i és afusellat. Podrien servir per explicar l´horror de les primeres hores franquistes)

Un cop a Agullana, hauria d´esclatar tot: retrets per haver perdut la guerra, enyor, plors, misèria, petits odis, grans odis...

És complicat perqué caldrà "moure" molta gent. Jugo amb l´aventatge dels noms, que són catalans.

La crònica, diària, gairebé per hores, comenca el dia 19 de gener i acaba el 10 de febrer (per Tísner, el 12)

Aquesta és la idea.

DE OTRAS FUENTES

2007-12-03T17:53:00.000+01:00

DÉU VA PLORAR
Estaba Sadam Hussein hablando con Dios , y le pregunta a Dios: ¿Cómo estará Irak dentro de 10 años? Dios le contesta: "Estará todo destruido por las bombas enviadas por los Estados Unidos" Sadamm se sentó..... y lloró.

Estaba Bush hablando con Dios , y le pregunta a Dios: - ¿Cómo estará América dentro de 10 años? Dios le contesta: - "Estará totalmente contaminada por las bombas químicas enviadas por Iran" Bush se sentó...... y lloró.

Estaba Pepe Montilla hablando con Dios , y le pregunta: -Ercolta Dios, ¿cóm estará Catalunya dentre de 10 anyus si soc Elegidu president de la Generalidad ?" Dios........ se sentó y lloró.

MATAR TRES PORCS
Mariano Rajoy, Acebes, Zaplana y su chofer se trasladaban por carretera a la Zarzuela para ver al Rey, cuando cerca de Alcalá de Henares, súbitamente aparecieron tres cerdos y sin poder evitarlo los atropellan, matándolos instantáneamente.

Rajoy le dijo a su chofer: Localiza la granja a donde pertenecen y explícale al dueño lo sucedido para reclamarle los daños que nos ha ocasionado.Tres horas más tarde, regresa su chofer tambaleándose, con una botella de vino Gran Reserva en la mano y una caja de puros "Cohíba" en la otra, y el cabello y la ropa totalmente desarreglados.
¿Qué ha pasado?... preguntó Rajoy al chofer, y este le respondió: Bueno, el granjero dueño de los cerdos me regalo esta excelente botella de vino, su mujer los puros "Cohíba" y su hermosa hija me hizo el amor tres veces de una manera salvaje.
¡¡¡Po´s, po´s!!!, ¿que les dijiste?
Les dije: Soy el chofer de Rajoy, Acebes y Zaplana, y¡¡¡acabo de matar a los tres cerdos!!!