Carta oberta als Srs. Azúa, Boadella i Espada

Benvolguts compatriotes,

L´any 1973 Eugeni Xammar va rebre una invitació per assistir a l’homenatge d’una distingida personalitat catalana. El document era redactat en català i castellà. Xammar, després de recordar als convocants que ell parlava 7 llengües i n’escrivia correctament 5 (de fet, n’escrivia correctament les 7, però no ve al cas), acabava dient que, “nogensmenys, els documents bilingues catalano-castellans, no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa”.

A nosaltres ens passa igual amb els Manifiestos que de tant en tant tenen la gentilesa d’enviar-nos: no és que no els entenguem, els entenem massa. Per això el seu impacte va decaient a mesura que passen els anys. Davant del risc d’extinció del català, qui pot prendre’s seriosament els seus Manifiestos? I malgrat tot vostès insisteixen i, amb una trapelleria poc enginyosa, encara es queixen que reben desqualificacions injustes i poc argumentades. Es pot llançar la carnassa a les piranyes i després demanar que fem unes braçades de relax? Però el Sr. De Azúa insistia en el tema en un article a El País fa pocs dies i aprofitava per reblar el clau expressant la sorpresa que li produïa veure tants catalans que combatien el Manifiestos expressant-se en castellà. Perquè no ens titllin d’irredents, en aquest punt els donem tota la raó: és tristíssim veure defensar el català en castellà.

I ara que ja hem coincidit en un supòsit, permeti’ns que justifiquem perquè no coincidim en cap altre més. Creiem que volien escoltar arguments. Els nostres són aquests:

1. Al principi fou la desnormalització. Vostès situen la foto finish de la discussió del plantejament de la qüestió l´any 2008 i nosaltres la posem el 1939. Si parlem de normalitzar una llengua és, naturalment, perquè, al nostre parer, partim d’una situació de desequilibri. Són molt lliures de pensar que no cal normalitzar res, que és car i que és inútil. Que les coses són com són i que no importa a ningú com havien estat ni perquè ara resulten d’una determinada manera. Nosaltres pensem, en canvi, que quaranta anys de discriminació, de persecució, de prohibició i d’impossibilitat de defensa, mereixen una política de suport, d’ajut i de priorització.

Va ser estudiant la sortida dels escriptors catalans el gener de 1939 en aquell atrotinat bibliobús del Servei de Biblioteques del Front quan vam entendre el que va significar la dictadura franquista. Va ser en veure el final de Pompeu Fabra o Rovira i Virgili quan ens adonarem de la immensitat de la catàstrofe per a la nostra llengua. Va ser llegint Francesc Trabal quan escrivia a la seva neboda explicant-li el seu pas de la ratlla dient que "callàvem per poder tornar-te la paraula. Guardàvem la llengua, que anaven a arrencar-te" que vam saber què havia passat.

Aquest és l’autèntic debat. I sí, és un debat polític, és a dir, de “manera d’entendre la gestió pública”. Hi ha res més important que una llengua? Privat un poble de la seva llengua, què li queda? Nosaltres optem per normalitzar, és a dir, intervenir. Vostès no ho volen així i, per tant, opten també per intervenir. Perquè les dues són dues opcions polítiques.

2. Fronteres i drets lingüístics. Vostès mantenen que a Espanya no hi ha d’haver-hi fronteres lingüístiques. És una altra opció, sí. De fet, a l’extrem, és fins i tot una bona opció pels catalans, perquè podríem entendre que quan ens desplacem a viure a Sevilla podrem continuar educant els nostres fills en català. Però ens temem que aquesta interpretació no els acabi de satisfer. En canvi, vostès demanen que una família en castellà pugui educar els seus fills en castellà a Catalunya, creant una doble línia escolar. Sens prejudici que saben molt bé que els drets individuals es respecten i es respectaran sempre, la qüestió que posen sobre la taula és la d’una pretesa discriminació. Tenim entès, però, que el Sr. De Azúa ha estat vivint a Ginebra darrerament. Està segur, el Sr. De Azúa, que no hi ha fronteres lingüístiques intraestatals? Què deu opinar d’aquesta tesi un suís de parla alemanya que decideix anar-se’n a viure a alguna de les ciutats del llac Léman? Està discriminat per ipso facto haver de passar a educar els seus fills en francès? L´única solució que Suïssa o Bèlgica han estat capaces per assolir una certa “pax linguae” ha consistit, precisament, en l’estricte delimitació de fronteres lingüístiques dins de les seves fronteres estatals. Només així, valons i flamencs, ticinesos o romanxs han après a conviure en convivència i democràcia. Vostès poden triar el model d’Estat que vulguin. I tant. Nosaltres, ens quedem amb Bèlgica i Suïssa. I els fem una pregunta: Per què no podem ser com ells?

3. L’espanyol llengua comuna. Tot, a la vida, depèn de la perspectiva des de la que es miren les coses. El seu amic Savater, per exemple, és un basc que potser li agradi dir que viu en el Norte. Uns altres bascos, en canvi, tenen una altra perspectiva de les coses i prefereixen dir que viuen a Euskadi. Amb els valencians i el Levante, els catalans i el Nordeste passa el mateix. Qüestió de perspectiva, no cal donar-li més voltes. Per vostès l’espanyol és la llengua comuna d´Espanya. Per nosaltres, el català és la llengua comuna dels Països Catalans. Dit això, naturalment que volem participar de la riquesa de l’espanyol i de les enormes possibilitats que ens dóna. De la mateixa manera que tampoc no volem renunciar ni a l’anglès, ni al francès, ni a l’alemany ni a qualsevol altra llengua que ens permeti conèixer altres cultures i realitats.

Arguments contra arguments. Vostès tenen els seus. No saben quin greu ens sap que no comparteixin els nostres. No tenim massa temps, nosaltres, perquè la nostra llengua viu un moment crític i ens cal tots els esforços per salvar-la. Els seus fills continuaran parlant en castellà; els nostres, no sabem si podran viure en català. Per tot això, Déu meu!, com ens agradaria tenir-los al nostre costat!

Ben atentament,

Quim Torra