Titllat d´ensarronador i farsant, vilipendiat per xarlatà i engalipador, censurat per impostor i entabanador, difamat com el patètic xitxarel•lo que va senzillament estafar a tothom, en Francesc Fontdevila, en Panxo, és el meu heroi.
Som a l’any 1902 i des de l’estació de França a Barcelona surt una rua molt especial: al davant, una cobla de músics; just a continuació, dos xais, amb els nervis de les cames pinçats, caminant endavant i endarrere i un parell de gallines amb el coll girat, fent que una miri a la dreta i l’altra a l’esquerra, agafades per un cordill que porta un jove amb la pell escaldada, blana i tèbia, descolorida; a continuació, un cavall blanc amb un home cepat al damunt, d’uns seixanta anys, la cara grossa, els ulls petits, un barret portat de Cuba, una panxa considerable i un lloro a l’espatlla que no deixa de repetir “lorito real, lorito real, por España y por Portugal”; i al darrere de tot, lligat a la sella del cavall, un porc.
El dia abans, s’havia avisat per tot Barcelona que el genial inventor de la pomada Panxo faria una cavalcada per la ciutat, des de l’estació de trens al carrer Canuda. Desenes de tafaners s’apropen als carrers per on han de passar. Enfilen el passeig del Port Vell i arriben a Colom, després torcen a la dreta i pugen per les Rambles. Cada vegada hi ha més i més gent. Com resistir-se a un espectacle semblant? Com no sucumbir a un invent que cura les ferides d’estris tallants, mossegades i esqueixaments, cremades, contusions, callositats, ungleres, panadissos, l’àntrax, grans de pus (“la pus maligna que se produce sin saber cómo”) o tumors ulcerosos? Com no emocionar-se escoltant el relat esfereidor d’aquell jove de pell tan blanquinosa que va salvar-se d’unes horribles cremades gràcies a la pomada? Com evitar comprar un pot de pomada Panxo després de veure com, un cop arribat a la porta de la botiga del carrer Canuda, lliguen el porc dels peus i el pugen a una tarima, cridant, xisclant, uns crits molt més horribles que els dels anyells quan els porten a l’escorxador, i de sobte aquell home del barret de Cuba agafa un ganivet mentre la cobla no deixa de tocar intentant fer callar el porc, i en Panxo li clava una ganivetada a la bèstia, que crida encara més fort, uns udols salvatges, i li talla un tros de cansalada de dos pams de llarg, la sang brolla i corra per l’espatlla de l’animal; com evitar comprar un pot de pomada, repeteixo, si amb el porc mig esquarterat la simple aplicació d’aquell producte “curalotodo” estès amb uns pinzells a l’espatlla de l’animal el calma i el tranquil•litza fins al punt de fer-lo callar, com si hagués estat un autèntic miracle?
No, senyors, descobrim-nos. Ja n’hi ha prou de quedar-nos amb la imatge trista i falsa que pinta Bertrana a la seva novel•la L’impenitent del gran Fontdevila (“entabanador de fires en un entorn rural endarrerit, poblat d’ignorància i supersticions”) . Reconeixem que ens trobem davant del primer home de negocis modern de Santa Coloma, un autèntic supermànager, un mestre del marketing i les relacions públiques. Sí, algú que avui se’l rifarien a les escoles de negocis de Lausana o de Londres.
El mite d’en Panxo va començar a forjar-se a Cuba, en la primera de les guerres que els espanyols van mantenir-hi, del 1868 al 1878 (encara durant un temps més seguiria sota el domini castellà però finalment, al contrari que nosaltres, se n’acabarien deslliurant). En Panxo va viure-hi uns anys, no se sap exactament quants. De fet, poca cosa coneixem d’aquest geni de les finances excepte que va néixer el 1837, que se’n va anar a Cuba, que l’any 1872 va establir-se a Santa Coloma, que es va casar, que va tornar a marxar, i que el 1877 ja havia retornat de nou, fent-se càrrec del bar que s’acabaria coneixent com Can Panxo, a la plaça, on crearia la seva particular arcàdia: hi va pintar unes figures femenines, inicialment nues, símbol de les principals civilitzacions, presidides per una pubilla catalana, que donaven aquell punt tan exòtic i irreal a aquell cafè.
Conscient que el valor d’una marca ho és tot als nostres dies, en Francesc Fontdevila va emprendre una carrera comercial brillant dirigida a glorificar un nom memorable: “pomada Panxo”.D’una pasta, la fórmula de la qual s’ha dit que podria ser composada “d’un baf marejant, de color amarronat, amb ingredients de pega negra, trementina, herbes del bosc i altres” s’inventà un producte que gràcies a unes tècniques de publicitat revolucionàries (logotip, músiques, poesies, performances) va fer famós arreu del país. Tot va anar adreçat a crear un imaginari particular a la seva potencial clientela. Els seus actes públics estaven pensats fins l’últim detall: les rues pel carrer, les bèsties, el triomf final apoteòsic!. Al jardí de casa seva, en mig de pollastres, xais i porcs, un orgue de maneta només tocava cançons composades per ell, mentre recitava poesies, que totes rimaven amb la lletra a.
L’any 1898 s’editava un opuscle, “Aplicación de la pomada Pancho y algún verso”, on advertia: “El pote que no lleve la marca registrada y mi firma, es falso”.Aquella pomada universal (fins i tot “para enfermedades secretas, dirigirse al autor”) és l’entrada de Santa Coloma al capitalisme. O sigui que no em vinguin amb l’excusa de què el porc a qui se li tallava la cansalada estava 24 hores abans del dia de la mutilació sense menjar i que la bèstia famolenca, quan en Panxo li clavava el ganivet, deixava de xisclar simplement perquè el seu ajudant li posava un plat de pinso al davant i s’hi abraonava. No té la Coca-Cola una fórmula secreta? Doncs això mateix, que el capitalisme no és una ONG.
